APRÈN. Portal de la producció docent del professorat de la UPC

Fa dos anys vam establir una col·laboració entre l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona i l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona. L'objectiu de la col·laboració era donar contingut a un taller que havia de completar la formació de joves arquitectes a punt de graduar-se. El taller “Arquitectura i complexitat” semblava una bona ocasió per a l'Hospital de nodrir-se d'idees i reflexions sobre les seves mancances arquitectòniques i garantia un seguit d'emocions fortes els estudiants i docents que buscaven un cas d'estudi urbanístic i arquitectònic complex i de difícil abordatge. L'experiència es resumeix en la publicació que teniu davant els vostres ulls. Els estudiants ja són arquitectes i els problemes del Campus Can Ruti, sobretot de l'Hospital, segueixen condicionant el nostre dia a dia i el de milers de persones que diàriament utilitzen el nostre servei. Malgrat tot, com veureu si llegiu les següents pàgines, tots hem tret valuosos aprenentatges d'aquest treball conjunt. Fins i tot hem aconseguit que els arquitectes pensin una mica com a metges i escriguin aquesta memòria com si es tractes d'un manual de medicina. En ella hi ha remeis molt diversos pels mals del nostre hospital i del nostre campus. Alguns d'ells m'atreviria a dir que originals i prometedors, si algun dia es poden dur a la pràctica. Amb tot, el major benefici per metges i arquitectes ha estat el d'haver de pensar diferent. Hem contaminat les nostres maneres de fer i d'abordar els problemes. Hem entès la importància de la salut per a l'arquitectura i a la inversa, de l'arquitectura com a condicionant de la salut de les persones.

En una ciutat canviant i en constant creixement, com ho és Barcelona, el metro hi juga un paper fonamental. Amb la seva arribada, el model de centre i perifèria canvia i les zones pròximes a les estacions passen a ser molt properes a la resta de la ciutat. Es converteixen en nous centres per als habitants, i que tot i ser zones ·privilegiades i molt freqüentades no han estat projectades com a tal. Aprofitar l'energia generada per el metro es considera idoni a un barri com Vallcarca que necessita ser reactivat. La relació subsòl-superfície és avui inexistent, tant a Vallcarca com a la majoria d'estacions. Es tracta d'estacions fosques i desorientadores que no estan a l'alçada del gran nombre d'usuaris que les utilitzen diàriament. La manca de llum ens desconnecta de la superfície. Per quina sortida cal anar? Si bé els barcelonins sovint sabem on ens dirigim, en el cas de Vallcarca, hem de pensar en els rius de turistes que arriben constantment al ritme del metro. El projecte proposa un replanteig de l'estació L3 Vallcarca actual i dels tres punts de contacte amb la ciutat: la sortida al c/ de Gomis, a l' Av. De Vallcarca i a l'Av. de la República Argentina. Paral·lelament ens trobem en un barri d'una varietat morfològica molt notable, mitgeres vistes, edificis aÏllats que han sobreviscut els enderrocs que ha patit el barri, cases de planta baixa més una enfrontades a edificis de set plantes, etc... Aquests espais existents i immediats a l'àmbit del projecte, com “La fusteria”, la mitgera de l'edifici del carrer Cambrils i la plaça de la Farigola, poden beneficiar-se d'aquesta nova estació i alhora ajudar a generar activitat i per tant no es poden obviar. El nou edifici formaria part d'un planejament del barri desenvolupat al Taller Temàtic HR, i per tant considera com a existents moltes de les decisions preses aleshores. La situació a la Vall dels tres turons del barri el dota d'una geografia caracteritzada per: les rieres i les fonts, la proximitat a la naturalesa i els parcs i els salts topogràfics.

Intervenció urbana a la serralada d'en Mena, límit entre Badalona i entre Santa Coloma de Gramanent que des dels seus inicis està condionat per la topografia i una qualitat urbana precària. El present projecte proposa una nova peça que aporta centralitat i referència alhora que resol quines disfuncions presents a la trama urbana d'una manera unitària.

La ciutat de Shanghai és una de les metròpolis de més ràpid creixement del món. La transformació urbana és continua i ja només queda un petit reducte de ciutat antiga al mig d'un extens patchwork d'arquitectura occidental de l'època colonial i noves construccions i gratacels d'estil high-tech. El projecte s'emplaça a la ciutat antiga i té com a voluntat conservar la identitat xinesa d'una manera moderna. Com molts països, la Xina està patint un fort èxode rural i Shanghai rep cada any més i més gent que busca fer-se un lloc a la gran ciutat. La major part d'aquesta gent viu de la venda ambulant als anomenats street markets i malviu en habitatges molt precaris. Els usuaris del projecte són aquestes famílies emigrants i la idea és dotar cada família d'una casa-taller: una petita botiga en planta baixa i els dormitoris i l'estar a la part de dalt. D'aquesta manera es proposa un habitatge tipus que s'agrupa formant blocs de 4 i blocs de 8, es crea així un complex residencial amb botigues en planta baixa que s'organitza a partir de 3 carrers longitudinals i carrers secundaris transversals. A més de les cases-taller apareixen uns àtics en planta superior per a famílies més petites. L'accés principal al complex es produeix a través d'un carrer peatonal i hi ha també un altre accés a través d'un centre de veïns. El centre de veïns acull la recepció del mercat, l'administració, sales per les associacions de veïns i una petita biblioteca. Tota la plantabaixa és peatonal i l'espai públic d'articula a través d'una plaça gran i 3 places petites. La planta soterrani és un parking i és on es produeix tota la càrrega i descàrrega de mercaderies. Els materials del projecte són el formigó, pel paviment i les façanes dels habitatges i la fusta, per la pèrgola que s'estén per l'espai públic i el centre de veïns.

Provisió d'habitatges per a refugiats mitjançant la restauració d'unes naus industrials abandonades que conformen el recinte de Can Batlló, juntament amb la millora de la imatge d'un tram del mur que separa Can Batlló de la ciutat.

Al-Kherba – de l'arrel en àrab kharaba, el verb destruir o derruir, ruïna i runa – és el nom que pren en l'actualitat el buit més gran dins de la medina de Tunis. Aquest espai és resultat dels atacs aeris que va rebre la ciutat durant la Segona Guerra Mundial, i, fins al dia d'avui, una zona que s'ha procurat d'urbanitzar en diverses ocasions. Tot i que històricament constituïa part del dens teixit de la medina, la ciutat medieval islàmica, el seu estat present l'ha convertit en un nou punt d'accés a l'interior, fins on els vehicles poden accedir i descarregar la mercaderia necessària al centre històric. Per al vianant, però, l'escala del buit no és coherent amb l'experiència d'introduir-se cap a cor de la ciutat i es converteix en un obstacle: el perímetre no està preparat per generar prou activitat i manca el confort climàtic. Aprofitant el gran potencial del lloc, que es troba a continuació de l'eix que conté l'estació de Tunis i el mercat central, la intervenció dóna continuïtat al recorregut cap al centre de la medina, la mesquita de l'Olivera, i posteriorment a la zona governamental de la Qasba. Al mateix temps, considera l'especificitat de l'indret, és el punt de confluència del teixit ample de la “ville européene”, l'eixample del colonialisme francès, amb la compacta medina tradicional. El projecte aprofundeix en el concepte d'escletxa en l'entorn construït, formalitzada a través d'una successió de places ortogonals i ordenades, que es descobreixen dins de la trama orgànica i delimiten l'espai públic. Reforçant els usos contemporanis, el treball reflexiona sobre els tipus arquitectònics tradicionals i moderns, així com els espais transitoris i preàmbul que caracteritzen la medina de Tunis.

El projecte es situa a la Platja Llarga de Tarragona, a 8km al nord del centre de la ciutat. És la única platja no urbanitzada del front marítim de la ciutat de Tarragona i presenta un fràgil equilibri entre un sistema ecològic propi (humerals, sistemes dunars) i l'ús recreatiu de la platja. A nivell territorial, el projecte busca superar la barrera de les infraestructures que rodegen la platja (carretera nacional, tren), connectant-la així amb l'interior del territori. Per altra banda, es proposa una reordenació dels aparcaments, accessos i serveis a la platja, aprofitant el traçat de les infraestructures i l'espai intersticial que es genera entre elles. D'aquesta manera, s'intenta preservar la platja com a espai natural i a l'hora com espai públic i recreatiu. Per últim, és proposen una sèrie d'intervencions de paisatge que busquen treballar amb les especificitats del territori. La construcció a la platja (dunes-franja 1), l'equipament (interstici-franja 2), intervenció a Escipions (patrimoni- franja 3).

Quan els científics i acadèmics defineixen l'era geològica actual com l'Antropogen, a causa de l'impacte que les activitats humanes han tingut en el desenvolupament de la Terra, es fa evident que no hi ha cap paisatge que, de manera directa o indirecta, no haguem influenciat. Paradigma d'això és el territori de Menorca, que ha estat en gran part modelat per la intervenció humana: des de la parcel•lació del medi rural en camps de conreu a l'extracció de posidònia de les platges, la tala forestal o l'excavació de pedreres. A partir del reconeixement d'una estructura en el sistema de camins rurals existents a l'illa, Encaminar Menorca fomenta mitjans de mobilitat alternatius al cotxe adreçats tant als residents a l'illa com als visitants. Una xarxa per al desplaçament en bicicleta, a cavall o caminant permet la reinterpretació de la percepció de l'illa, alhora que posa en valor el seu paisatge interior i aposta així per un turisme sostenible, de qualitat i que afavoreixi la desestacionalització turística. El projecte analitza la geologia de l'illa, les zones naturals protegides i la seva relació amb els graus de vegetació i les unitats paisatgístiques, englobant-ho en sis zones fisiogràfiques. Juntament amb el registre de l'experiència viscuda dels camins, incloent els seus punts d'interès històric i cultural i els punts d'allotjament existents, es conforma una visió global a diferents escales del sistema de camins proposat. Aquest es basa principalment en el creuament en retícula dels tres camins longitudinals històrics de l'illa (camins del Nord, d'en Kane i Reial) amb una sèrie de camins transversals que uneixen platges, pobles i punts d'interès alhora que posen en valor el paisatge dels barrancs. Conjuntament amb la xarxa de camins, es proposa un sistema d'allotjaments rurals basats principalment en la rehabilitació de casats de lloc abandonats i la transformació de casats amb activitat agrària en agroturismes. En el marc previst d'allotjaments, es dissenya un nou hotel rural situat al nord de Ciutadella, annex a un dels trams més desprotegits del Camí de Cavalls. El paisatge de Son Morell representa la transició entre la marina frondosa del nord de Menorca i els camps àrids propis del paisatge de Punta Nati, un indret sublim parcel•lat característicament amb la delimitació a través de murs i construccions de pedra seca, de les quals el projecte adopta el caràcter objectual. Els afloraments calcaris del sòl a la superfície no permeten el conreu agrícola. A més, els abruptes penya-segats de l'indret impedeixen el contacte físic amb el mar. L'hotel rural esdevé el refugi des d'on afrontar el territori hostil i alhora abstracte: aquell paisatge que només permet la seva contemplació.

El projecte se situa al Congost de Montcada, pas natural creat pel riu Besòs entre Collserola i la Serralada de Marina, i pretén solucionar els greus problemes d'un territori a partir de la lectura d'aquest. Per aquest motiu, entendre la topografia del lloc és primordial, ja que com diu Paulo Mendes da Rocha “l'arquitectura primera i primordial és la geografia”. La primera àrea de treball és una lectura de les grans peces metropolitanes. El projecte pretén crear una infraestructura verda a partir d'entendre el funcionament dels grans parcs i la necessitat dels hàbitats de l'aigua, així com la importància urbana i històrica del Rec Comtal, la utilitat dels parcs urbans i la ciutat que envolta i ocupa aquest territori. Aquesta proposta pren el riu Besòs com a element vertebrador i entén el riu com a frontissa, no com a frontera. La segona escala de la proposta redescobreix un territori d'oportunitats a partir de l'aigua i valoritza els recorreguts en xarxa dels diferents hàbitats. L'element més important és la creació d'una nova topografia de bancals i terrasses que defineixin la renaturalització del riu i potenciïn la connexió amb el sistema de parcs i rieres. L'element principal que vertebra i connecta el territori és el riu, però dos altres elements existents són vitals per connectar i teixir unes trames urbanes desconnectades entre elles i amb la ciutat. El primer, el Rec Comtal, és un connector urbà dels barris situats al marge dret del riu que, a més a més, crea uns paisatges d'alt valor paisatgístic. El segon, l'actual carretera de la Roca, és un nou eix de transport col·lectiu, bicicletes, vianants i vehicles situat al marge esquerra que descongestiona el marge dret del riu a partir de ponts existents i altres de nous. El riu va acompanyat d'un passeig fluvial equipat que valoritza el riu i relaciona les trames urbanes del marge dret. El tercer àmbit de projecte tracta de donar sortida i/o entrada a Barcelona i al Vallès. Es proposa crear un seguit de passatges que connectin la diagonal verda (Barcelona) amb el Congost de Montcada, Santa Coloma amb el marge dret i el Parc del Nus de la Trinitat amb el riu. Així, s'aconseguiria trencar els límits que la ciutat s'ha imposat i apareixeria un nus de centralitat que es potenciaria amb la recuperació de la fàbrica Miquel i Costas, la prolongació del Rec Comtal fins al Nus de la Trinitat i la creació d'una plaça d'accés a l'estació de metro. El projecte estudia la importància del tractament de l'aigua de la pluja i del Rec Comtal i proposa enllumenar la nova infraestructura a partir d'energies renovables (eòlica i fotovoltaica) de quilòmetre 0. Per últim, una nova vegetació adient és un element clau per aconseguir una renaturalització amb perspectiva de futur. La nova infraestructura verda és una connexió ecològica i, a la vegada, social del territori. Aquesta tasca multifuncional fa que la proposta sigui molt necessària, i la lectura de la geografia aconsegueix crear un projecte d'encaix estratègic.