APRÈN. Portal de la producció docent del professorat de la UPC

This study focuses on Lina Bo Bardi's influence on the intervention of existing buildings, exploring her career in Italy and Brazil, her theoretical production, and her architectural projects. Bo Bardi, recognized for her innovative and respectful approach to local culture, integrated the modern and the popular in her interventions, challenging the predefined currents of restoration. The methodology is divided into three parts: a historical study of her career in Italy and Brazil, an analysis of her textual production, and a detailed study of her projects involving the intervention of existing buildings. The hypothesis is that Bo Bardi developed significant project strategies that combine critical restoration, the principles of the modern movement, and cultural and historical roots. The aim of the research is to reflect on the bases for valuing Brazilian historical heritage that justify Bo Bardi's actions, as well as to understand her concepts of history, time, and memory. This study is expected to contribute to a better understanding of the complexity and sensitivity of Bo Bardi's intervention projects in existing buildings, highlighting their relevance in the context of modern architecture and their impact on the conservation of historical heritage.

L'illa de Menorca, ubicada a la part més oriental de l'arxipèlag Balear, a aproximadament 220 quilòmetres al sud de Barcelona i uns 60 quilòmetres a l'est de Mallorca, presenta un gran ecosistema de fauna, flora i patrimoni que conviu harmònicament amb la infraestructura humana. L'any 1993 va ser declarada Reserva de Biosfera per la UNESCO degut al seu excepcional valor natural i cultural. Aquesta illa mediterrània compta amb gran diversitat d'hàbitats i ecosistemes, des de boscos i aiguamolls fins a platges verges i penya-segats, característica que la fa un lloc únic per la conservació de la biodiversitat. Addicionalment, l'illa alberga una rica cultura i història, que es remunta a l'època prehistòrica i que ha deixat la seva empremta al paisatge i el patrimoni cultural de l‘illa. L'estudi objecte d'aquest treball d'investigació consisteix a analitzar, definir i caracteritzar totes les qualitats de l'Illa del Rei, una petita illa situada en el port de Maó a Menorca, amb l'objectiu de poder valorar el lloc en els diversos elements que l'integren i, així, tenir uns arguments de defensa sòlids, culturals, tècnics i de règim jurídic a tenir en consideració per a ser declarat com a conjunt històric amb la categoria de Bé d'Interès Cultural dins el Patrimoni Cultural de Menorca.

El mosaic hidràulic, material de construcció amb unes qualitats artístiques, va irrompre a la segona meitat del segle XIX i va canviar els antics mètodes de pavimentació utilitzats per als interiors dels edificis. Quan va aparèixer va haver de competir amb altres paviments que havien sorgit per cobrir les necessitats de les demandes del món de la construcció però, en poques dècades, es va imposar com el sistema més econòmic i eficient, tant per la seva funcionalitat com per la seva característica d'admetre una gran varietat de dissenys en la cara vista del mosaic. Amb el temps, va anar evolucionant en la millora dels seus components materials i en els tipus de dissenys emprats fins arribar a ser totalment desplaçat, a partir dels anys cinquanta del segle passat, per altres sistemes de pavimentació més industrialitzats. Actualment, el mosaic hidràulic viu una certa doble vida. Per una banda, hi ha una percepció i valoració positiva i, en alguns casos, s'aprecia la seva presència en molts dels edificis de Barcelona. Però, per una altra, malgrat l'acceptació dels seus dissenys més característics, és un tipus de material que es veu substituït per altres que són els més utilitzats dins el mercat actual. Podem dir, doncs, que ha passat de ser un element innovador i amb una gran acceptació a convertir-se en un element que es troba en els sacs de residus d'obra. Per això, des d'aquest projecte (continuació del projecte d'octubre de 2022) és vol donar veu aquest element portant-lo fins al lloc que li pertany. És un procés de valor en el que una peça considerada residu es converteix en un producte novament o bé en una peça de museu. Gràcies a la iniciativa d'en Joel Cànoves, persona que ha recuperat les rajoles que es converteixen en runa de construcció i a la seva iniciativa de fundar el Museu Vilella, o Museu de la Rajola al Poblesec, juntament amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de Catalunya, es vol arribar a aquest propòsit. És a dir, el de revaloritzar aquestes peces convertint-les en peces de museu. Per això és durà a terme la realització d'un Museu de la Rajola Hidràulica a la ciutat comtal, concretament a l'antiga fàbrica de sifons La Vilella, situada al barri de Poble Sec. L'estudi realitzat es basa en la catalogació de més de 90 peces d'un total de més de 45.000 on s'ha fet una memòria d'anàlisi, la recuperació física de les peces i un estudi general per extreure'n la màxima informació possible; per això ens hem centrat en unes empreses concretes de mosaic hidràulic les quals van ser fundades en el segle XIX. La finalitat d'aquest treball segueix sent la recopilació d'informació i dades sobre les rajoles hidràuliques amb la finalitat d'aportat el màxim coneixement sobre elles.

A l'actualitat les rajoles de mosaic hidràulic estan en fase de redescobriment. La seva recuperació durant aquest últims anys ha provocat l'interès tant del públic local com internacional. Aquest material de caràcter artesà, es va introduir a Espanya a meitat del segle XIX, i va tenir un gran impacte en la societat. La seva fabricació va expandir-se per tota Europa i Amèrica, gràcies a la varietats de dissenys que aquest material permet fer, el procediment senzill de fabricació i el baix cost. Actualment, les xarxes socials, com ara Instagram o Twitter, juguen un paper important, ja que mitjançant aquestes plataformes es dóna a conèixer el mosaic hidràulic. Perfils socials com i_rescue_tiles (caçador de rajoles) o Rajoles de Barcelona mostren la feina que es realitza als carrers recollint peces hidràuliques abandonades en sac de runes, i el resultat un cop restaurades. Joel Canòvas, rescatador de mosaics, lidera el projecte d'obrir un museu de rajoles hidràuliques a Barcelona, a la antiga fàbrica de sifons La Vilella. Joel té a disposició de la universitat més de 3500 models per catalogar. Amb la seva col·laboració es va poder iniciar aquest estudi. L'estudi realitzat inclou una memòria d'anàlisi, recuperació física i d'estudi general de 150 peces, totes elles rescatades als carrers de Barcelona per part de Joel Cànoves. Per tant, aquestes peces considerades material de runa de construcció acabaran formant part d'un centre museístic. Aquest treball pretén ser una font de dades sobre les rajoles hidràuliques, des d'una recopilació de catàlegs de diferents fabricants, fins a una catalogació de caràcter museístic de de cada peça estudiada.

L'Escola de Formació Professional Accelerada va ser construïda durant els anys 1958-1960. En el marc econòmic, la creixent industrialització provocava una necessitat permanent de mà d'obra. En el social, la població d'homes adulta no es trobava prou capacitada tècnicament degut a que no havien obtingut la formació necessària durant el seu període d'aprenentatge per l'època en la que vivien. Així neix la Formació Professional Accelerada i, en conseqüència, l'Escola de Formació Professional Accelerada de Barcelona. L'Escola, va ser dissenyada per Julio Chinchilla, l'arquitecte, i per Carlos Fernández Casado, l'enginyer de la constructora Huarte. Ubicada en una parcel·la estratègicament situada per estar delimitada pel Rec Comtal, la Riera d'Horta, la Carretera de Ribes, el Pont del Treball i l'Estació de la Sagrera. Projectada amb una distribució que posa en relleu la funcionalitat per la qual els espais han estat creats i amb una construcció pionera en l'època per l'ús de les làmines cilíndriques de formigó armat en coberta; l'Escola és un referent en edificació malgrat els canvis en el planejament urbanístic que han anat succeïnt.

El presente volumen se edita con motivo de la celebración del segundo seminario AEMCI, celebrado a través de la plataforma Google Meet el 29 de enero de 2021, en el marco del proyecto competitivo «La Arquitectura Española en los Medios de Comunicación Internacionales: publicaciones, exposiciones, congresos (primera parte: 1940-1975)», AEMCI 2, (HAR2017-85205-P). Editado con el apoyo del Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades y el Fondo Europeo de Desarrollo Regional de la Unión Europea.

The notion of architectural heritage has undergone an expansive process since the 1960s that has led to its application in more and more areas, creating new categories of cultural assets in the process. But the dynamics with which these categories take on the value in each place depend on local conditioning factors. In Barcelona this is clearly reflected in the industrial heritage so present in the city, which was demolished without much consideration during the first two decades of democratic government. During the last few years the attitude towards these constructions has changed radically, with several examples already preserved and many conservation projects underway in the city. The present work explores the process through which architecture is considered a cultural asset to be conserved as a result of this evolution in Barcelona's industrial heritage. It proposes an approach from the notion of social field created by Pierre Bourdieu, understanding that the discussion takes place in a strictly social environment, where the particular characteristics of each element to be preserved are not sufficient reason to understand the meaning of its heritage value. Under this perspective, struggles for the meaning of heritage arise and those who intervene in them do so according to both the position they occupy and the disciplinary approach from which they come. Finally, we will see how the questions that arise from this dynamic can be extended to discussions and conflicts that are generated in relation to the way of understanding heritage and the city itself, in power struggles between the different social agents that participate in its construction.

De desert de Sant Hilari a Balneari de Cardó. O, el que és el mateix, de la comunitat de carmelites descalços de Catalunya a les famílies Cabestany, Fonoll i Viñas. La Serra de Cardó conté la finca en que es desenvolupa tota la història que explicarem en aquestes pàgines. En aquest context, tornem a l'any 1604, en que un jove frare anomenat Pablo de Cristo, junt al pare Francisco Banda de la Madre de Dios, arriba a la serra, per a que llavors deserta, i comencen la construcció del conjunt monàstic, recloent-se a l'ara anomenada cova del Fundador, i començant per una petita casa amb una petita capella on poder descansar. El motiu d'escollir la Vall de Cardó per a construir-hi el desert és el fet de disposar de totes les característiques que ho fan possible: la inexistència de civilització propera, la gran quantitat de fonts amb un cabal d'aigua exuberant, la morfologia de la vall que permetia construir les ermites del desert de forma aproximadament radial i en contacte visual amb el monestir i el micro clima que convertí a la zona en un bon lloc per a viure-hi. Dos-cents seixanta-un anys després, en gran part gràcies a les característiques que acabem d'esmentar i a la versatilitat que dóna tant l'edifici principal com el desert en si en forma d'espai per a la construcció a més de les ermites, es va fer possible un canvi d'ús en el complex. Les noves modes van arribar, i van desembocar en la seva conversió a balneari. Aquest balneari acabaria sent, en uns anys, un referent de les vacances d'estiueig en tota la península, i funcionaria de meravella fins l'esclat de la guerra civil espanyola. Durant la guerra, el conjunt monàstic patiria un tercer canvi d'ús cap a hospital de sang i refugi republicà. Posteriorment, tot i la situació de la post-guerra, tornaria a donar un impuls a la seva història amb la construcció de noves dependències, fets que van fer que el conjunt acabés dirigint-se a un públic més selecte i funcionés fins als anys 70. El pas dels anys, conjuntament amb l'abandonament de l'espai i altres accions deplorables que comentarem més endavant, han fet que el que va ser la seu de tanta història avui en dia sigui només un conjunt de ruïnes que no fan cap honor al que va ser.

Contribucions del primer Seminario AEMCI, celebrat a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, el 9 de juliol de 2019, en el marc del projecte competitiu La arquitectura española en los medios de comunicación internacionales: publicaciones, exposiciones, congresos (primera parte: 1940-1975). Els textos recullen els avenços de les investigacions en curs que formen part del projecte HAR2017-85205-P

Centrant-nos en l'Eix del Llobregat i en les seves dues grans infraestructures construïdes dins la comarca del Berguedà, el Túnel del Cadí i l'Autovia C-16, fer un estudi de l'impacte que ha tingut la nova via en les poblacions de la comarca tant a nivell de creixement urbanístic com de desenvolupament econòmic, en concret, dins el sector del turisme.

Aquest llibre exposa les reflexions i propostes per al traçat viari de l'eix Bracons al seu pas pels municipis de les Preses i de la Vall d'en Bas, considerant especialment la seva comptabilitat amb la continuïtat de l'activitat agrícola i la necessària reordenació de la seva travessera urbana. Es tracta d'una oportunitat per explorar noves metodologies i instruments per al planejament i projecte d'infraestructures. Es presenten els resultats del Workshop organitzat de forma coordinada entre un grup de recerca de la universitat (IntraScapeLab-EXIT-UPC) i una entitat del tercer sector ambiental (CST). L'objectiu és analitzar les interaccions entre infraestructura i territori des d'una lògica de projectes transversal que integri i articuli visions enginyeres, arquitectòniques, ambientals i patrimonials.

El tema central d'aquest treball és dissenyar una proposta d'implementació d'una xarxa ciclista al municipi de Sant Just Desvern per tal d'aconseguir un canvi en el model de mobilitat actual, reduint l´ús del vehicle privat com a mode de transport al municipi. La motivació té a veure amb l'interès de regenerar la mobilitat existent al municipi per una de més sostenible i amigable amb l'entorn.El model actual és un model poc sostenible. Cada cop es pren més consciència que els modes de transport tradicionals han de canviar per un modes més sostenibles. Han sigut moltes les ciutats que han agafat la bicicleta com a eina clau per canviar els hàbits de mobilitat de la població. En els darrers anys s'ha pogut comprovar com a diferents ciutats del món s'han fet polítiques per potenciar la bicicleta, convertint-la en un mitjà de transport molt usat. Exemples com Utrecht, Berlín o Sevilla són referents alhora de voler implantar un model de mobilitat diferent i més sostenible. Aquest canvis polítics però, han d'anar acompanyats de dos elements claus, una bona infraestructura per tal de propiciar aquest canvi d'hàbits i una bona campanya d'educació i conscienciació per a la ciutadania.Hem de ressaltar que també hem tingut molt en compte el context econòmic actual. Hem volgut dissenyar una proposta que sigui coherent entre l'inversió necessària i la demanda que generarà. Alhora també hem aprofitat al màxim les infraestructures ja existents, reduint costos i intervencions. L'objecte del meu estudi és, precisament, dissenyar aquesta infraestructura per implementar aquestes noves polítiques de mobilitat a Sant just Desvern. Per dur-ho a terme, hem cregut convenient primer de tot fer un anàlisi territorial de la realitat del municipi pel que a termes de mobilitat. Per tant, hem fet un anàlisi general del municipi, de l'estructura viària existent al municipi, hem analitzat també l'oferta i demanda de diferents modes de transport; privat, públic, a peu i en bicicleta.Amb aquestes dades hem fet una diagnosi de l'estat actual i n'hem extret unes conclusions. Aquestes, ens han servit per a plantejar els condicionants alhora de dissenyar la nova xarxa, desgranant-los com a factors favorables o desfavorables alhora d'implementar la xarxa ciclista. Amb totes aquestes condicions hem generat una proposta de xarxa ciclista, que no tant sols té la intenció de modificar i afegir noves infraestructures al municipi, si no que té la clara intenció de canviar hàbits socials cap a uns hàbits més sostenibles.

English: “El Raval”, one of the ancients neighborhoods of Barcelona, is one of the places of the city which has experimented highest transformations within the last decades. Some of those changes have been for good after being planned, but some others were unexpected due to phenomenons as the massive immigration and leaded to bad consequences. In this dissertation some actuations are proposed for the neighborhood, putting into practice some principles of last generation urbanism. One of the most important principles of this new urbanism, is the synergic work; in other words, the mixing of disciplines, and the recompilation of different points of view from a problem, in order to obtain the optimum solution. In the particular case of “el Raval”, the project's author has put himself in touch with the administration and with different associations and neighbors of the area, in order to get a whole vision from the neighborhood, to be able to distingue between problems and opportunities. The urban planner gets form this whole vision the ability to propose the optimum solutions for each problem. The author has also collected historical and actual information about the area, in order to get a deeper comprehension of the nature of the existing conditions. Those weird conditions are the reason why “El Raval” is at the same time one of the dangerous neighborhoods of Barcelona, and one of the most crowded places, visited both by locals and tourists. Using all the collected information, the author propose some last generation urban actuations, to let the neighborhood renew itself, by promoting the good conditions of the area, and trying to reduce the negative aspects. New urbanism practice, with synergic work, proposes urban actuations not always related strictly to urban practices. Another important fact of this project is that has been tried to keep all the time an equilibrium between local, neighborhood and city scales. The first priority are always the residents, but as much as possible the urban planner must try to achieve the maximum benefits all over the neighborhood and the city. As proved in this document, the revitalization of the neighborhoods depends on the permeability and accessibility. Because of this, all the actuations are based on this simple principle, getting deeper to get feasible solutions.

L'any 2008 celebràvem el centenari de l'obertura de la Via Laietana, una operació urbanística complexa que serví per connectar l'Eixample amb el port i que trigà cinquanta anys en materialitzar-se, des que Cerdà la dibuixà dins els seu projecte de Reforma i Eixample de la ciutat, l‟any 1859. En la present tesina s'estudia aquesta intervenció des de dos espais temporals ben diferents. Per un costat s'estudia el període en el qual es produí l'obertura, aprofundint en els aspectes clau que permeteren la seva execució, mentre que per l'altra es realitza una anàlisi de les seves condicions actuals, producte d'una actuació produïda fa cent anys, per tal de realitzar una diagnosi de les necessitats d'aquesta via des del punt de vista de les actuacions que s'estan duent a terme a la ciutat de Barcelona. Per tal de realitzar l'estudi històric s'ha dut a terme una recerca bibliogràfica completa que ha inclòs la consulta dels documents originals generats durant el llarg procés de gestació del projecte i que es conserven als diferents arxius de la ciutat: històric, administratiu i fotogràfic. Mitjançant l'anàlisi documental i bibliogràfica s'ha pogut obtenir una visió acurada de la llarga i complexa història de la Via Laietana que ens permet, a la fi, formular una proposta teòrica de renovació de la via des d‟un coneixement profund del carrer. L'estudi històric plantejat a la tesina té sentit en quant permet una visió des del segle XXI d‟una operació que es pot considerar un fracàs des del punt de vista de concepte d‟innovació i desenvolupament que volgué ser. El coneixement del passat ens ajuda a entendre perquè el carrer és avui el que és i ens permet utilitzar aquesta informació per a millorar el futur. A més del propi estudi de la Via Laietana, i per tal de contextualitzar-lo, s'ha realitzat una anàlisi de la formació de Barcelona des de mitjans segle XIX fins l'actualitat. Aquesta, que serveix de fil conductor de la tesina, permet veure com la ciutat és l'acumulació d'un conjunt d'actuacions, més o menys aïllades, que conformen el que s'anomena història urbana i, de quina manera, la formació de la Via Laietana és un reflex del propi creixement de la ciutat. En la tesina s'exposen, d'aquesta manera, els objectius buscats amb l'obertura i com la llarga gestació fa que als objectius inicials se'ls uneixin de nous: sanejament de la Ciutat Antiga, connexió viària entre l'àrea portuària i els nous barris de l'Eixample, voluntat de creació d'un centre de negocis modern i revaloració del centre històric com a espai simbòlic i monumental. L'anàlisi de la consolidació de la Via Laietana i la visió que ens dóna el temps ens permet afirmar que, deixant de banda l'òbvia connexió viària aconseguida amb l'obertura, el gran èxit del carrer és la creació del Barri Gòtic, gràcies a la intervenció dels arquitectes de més renom de l'època motivada per l'enorme impacte que les obres tingueren en la societat de l'època. El naixement de la consciència urbanística i el reconeixement del patrimoni cultural són les conseqüències d'una actuació que va veure com desapareixien 85 carrers i un total de 270 cases. El creixement de la ciutat durant el segle XX i l'aparició de l'automòbil marquen profundament la Via Laietana que, poc a poc, va reduint l'espai disponible a les voreres i fa fóra el tramvia per fer espai al nou vehicle. L'actual configuració del carrer, producte d'una actuació duta a terme de manera esglaonada durant la primera meitat del segle XX com a herència d'un projecte redactat amb la mentalitat del segle XIX, no s'adequa als usos que presenta avui dia. La ciutat, al cap i a la fi, és propietat dels seus usuaris i la Via Laietana és reflex del propi empobriment urbanístic. Cal establir una nova llei en la relació entre el cotxe i el vianant que tingui en compte el repartiment entre les funcions de transport i les de relació. I això s'ha intentat en la proposta d'actuació amb la que finalitza la tesina.