APRÈN. Portal de la producció docent del professorat de la UPC

El objetivo es poder analizar la ejecución de la obra de Restauración de l'Hivernacle de la Ciutadella, desde un punto de vista tanto histórico, como desde el punto de vista de soluciones constructivas actuales. Se analizarán las fases de la obra de restauración en las que se ha participado como ayudante de jefe de obra de la constructora adjudicataria, teniendo en cuenta que la obra sigue en funcionamiento.

The link between Henri Lefebvre and Spain was always close. In addition to the proximity of his place of origin, the friendship with Mario Gaviria, one of his disciples when he was a professor in Strasbourg, contributed to his frequent visit to the country, also to the prompt dissemination of his ideas and the translation of his works, certainly arrived at a propitious and at the same time convulsive moment: the last years of Francoism, marked by industrialization and economic developmentalism, also by its counterpart, the exodus from the countryside to the cities and the growth of the working-class peripheries of Spanish cities, especially Madrid and Barcelona. Gaviria, who discovered urban sociology thanks to Lefebvre, on his return from France will establish the foundations, not without difficulty, of a discipline that came to put to trial the traditional approach of architecture and urbanism to urban fact. In this way, the city had to be recognized as a complex phenomenon, hardly reducible to the basic premises of functionalist urbanism, in a period, moreover, in which the global society was urbanized by leaps and bounds. On the other hand, Gaviria's accompaniment in Lefebvre's incursions into Spanish territory would provide key arguments for the development of his theory of space production, thanks, above all, to the research of the new tourist cities of the Mediterranean. This work proposes the reading of that period, between the mid 60s and early 70s, which coincides with the “urban stage” of the Lefebvrian work, through the figures of Lefebvre, Gaviria and Ricardo Bofill. The first, a philosopher who would contribute critical theory; the second, a sociologist who would prove it empirically; the third, one who would try to put his teachings into practice.

L'Escola de Formació Professional Accelerada va ser construïda durant els anys 1958-1960. En el marc econòmic, la creixent industrialització provocava una necessitat permanent de mà d'obra. En el social, la població d'homes adulta no es trobava prou capacitada tècnicament degut a que no havien obtingut la formació necessària durant el seu període d'aprenentatge per l'època en la que vivien. Així neix la Formació Professional Accelerada i, en conseqüència, l'Escola de Formació Professional Accelerada de Barcelona. L'Escola, va ser dissenyada per Julio Chinchilla, l'arquitecte, i per Carlos Fernández Casado, l'enginyer de la constructora Huarte. Ubicada en una parcel·la estratègicament situada per estar delimitada pel Rec Comtal, la Riera d'Horta, la Carretera de Ribes, el Pont del Treball i l'Estació de la Sagrera. Projectada amb una distribució que posa en relleu la funcionalitat per la qual els espais han estat creats i amb una construcció pionera en l'època per l'ús de les làmines cilíndriques de formigó armat en coberta; l'Escola és un referent en edificació malgrat els canvis en el planejament urbanístic que han anat succeïnt.

Els objectius del document que teniu entre mans són, principalment, l'estudi arquitectònic i l'anàlisi constructiva del Mercat Torner de Badalona, construït entre el 1924 i el 1926 per l'arquitecte Josep Fradera i l'enginyer Enric Casas, així com el reconeixement de les diferents tècniques i materials de construcció d'aquest període històric, tot i entificant-ne les claus del procés de documentació.

El presente volumen se edita con motivo de la celebración del segundo seminario AEMCI, celebrado a través de la plataforma Google Meet el 29 de enero de 2021, en el marco del proyecto competitivo «La Arquitectura Española en los Medios de Comunicación Internacionales: publicaciones, exposiciones, congresos (primera parte: 1940-1975)», AEMCI 2, (HAR2017-85205-P). Editado con el apoyo del Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades y el Fondo Europeo de Desarrollo Regional de la Unión Europea.

A la segona dècada de començaments del segle XX es va portar a terme un projecte de completa transformació dels accessos al gran monestir de Montserrat. El principal problema era trobar què fer amb l'espai que hi havia entre el monestir i el camí amb el qual es podia arribar fins allà. Josep Puig i Cadafalch, considerat l'últim gran arquitecte del modernisme i el pare de l'arquitectura noucentista a Catalunya, va realitzar un excel·lent projecte modern i enginyós que li va permetre solucionar els problemes d'espai i d'accés al monestir de Montserrat. La solució que va presentar consistia en tot un conjunt d'espais, destinats a diferents activitats, projectats dins d'una gran edificació mig soterrada que es va construir en tres grans unitats. L'edificació estava dissenyada amb el propòsit de fer una planta baixa que seria un gran garatge, unes plantes intermèdies on s'ubicaria un restaurant i tres grans places fent de coberta de tot aquest gran conjunt. D'aquesta manera Puig i Cadafalch aconseguiria donar una nova imatge al paisatge montserratí a la vegada que podria solucionar el problemes existents d'espai i accés al monestir. Amb el recolzament de Can Torras com a proveïdor i fabricant d'acer laminat i especialista en construccions metàl·liques, Puig aconseguiria portar a terme aquesta obra construïda de 1926 a 1928. Durant la realització del gran projecte, dividida en tres grans fases, va utilitzar diferents tècniques de construcció, tant tradicionals com modernes i innovadores tenint en compte l'època en que es va a dur a terme l'obra. També s'ha de dir que va rebre l'encàrrec, i per tant, va realitzar el projecte d'una nova façana d'entrada al monestir de Montserrat que finalment no va poder portar a terme i que la va acabar fent l'arquitecte Francesc Folguera.

This essay is an investigation around Cipriano Montoliu, a lawyer çwith many other interests that led him to become the main introducer in Catalonia of the ideas and currents from other countries, especially from England, as the Garden City, thanks to his translations of John Ruskin, William Morris, and Ebenezer Howard. However, it can be said that he was a man who lived out of his time, because despite the fact that he actively participated in the political, economic and social debates of his time (1873 - 1923), his task ended up being ignored. The little echo of his tireless speech, always researching the ways to overcome the industrial city and its problems, would not be recovered until the 1970s. The most outstanding among the authors who deal with and participate in the modern construction of Montoliu is Francesc Roca, who has been interviewed. Jordi Franquesa, professor of urban planning and expert on the subject of cities or Garden Communities in Catalonia, has been interviewd too. These interviews along with the original materials that have been found during the investigation have allowed the work to be structured in two episodes: The first refers to the end stage of Montoliu (1917 - 1923) while the second (1964 - 2020) begins with the first publication of an essay on Cebrià Montoliu by Enric Jardí and continues on reviewing the articles, critiques , reflections, studies ... that have been rescuing, up to the present time, other aspects of Montoliu, rebuilding the character under different perspectives.

A mediados del siglo XIX en la ciudad de Barcelona empiezan a tener una cierta relevancia los mercados, sitios donde se hace posible para la gente que vive en la ciudad poder comprar productos alimentarios como carnes, pescados, frutas y verduras. Todo lo que se necesita se encuentra en estos lugares y por esos siempre más gente acude aquí. Hay muchos mercados para cubrir todas las áreas de la metrópolis, está el mercado de Santa Caterina, el mercado del Born, pero de todos estos el que vamos a estudiar es el mercado de la Boquería. Se destina la ubicación de este en la plaza San José, una plaza cuadrangular, rodeada por edificios y con un estilo totalmente neoclásico. Los mercados hasta ahora tenían una estructura simple y estaban descubiertos, dejando así los vendedores y los puestos de ventas desprotegidos frente a lluvias y a la acción del sol. El incremento de los compradores influía mucho en la calidad de la actividad comercial ya que se creaba más desorden y empeoraban las condiciones higiénicas. Varios arquitectos deciden dar así un toque más moderno a estos lugares y se opta por un material innovador y perfecto para la realización de los nuevos establecimientos, el hierro. El hierro no ha alcanzado todavía un rol muy importante para la realización de estructuras todavía, pero ahora se ve como un material fácil de producir conposibilidad de darle diferentes formas y con el cual se pueden realizar estructuras muy grandes, pero también muy ligeras. Durante estos años muchos arquitectos han ido estudiando y poniendo en papel las posibles soluciones para encajar perfectamente una estructura metálica para cubrir el mercado de la Boquería en una plaza con un estilo tan poco moderno. Entre todos se ha ido analizando particularmente el Proyecto de tinglados para el Mercado de San José, Pere Falqués, un proyecto del 1897 que nunca se ha realizado, en el cual, pero, el arquitecto municipal de este momento, sabe encontrar respuestas a los problemas que se han planteado en el curso de los últimos años. Pere Falqués idea una estructura metálica con una cubierta de cinc capaz de cubrir directamente los puestos de venta y así proteger las mercancías de la intemperie o de la fuerte acción de sol. Sin embargo, éste no es el único problema al cual tiene que enfrentarse el arquitecto. En 1888 se aprueba una Reforma de la Ciudad de Barcelona, realizada por Ángel Baixeras. Esta reforma tiene en cuenta la ejecución de nuevas vías en la ciudad, una de las cuales afecta directamente el mercado de San José. Falqués contempla todo en su proyecto, generando así una convivencia entre el mercado y la nueva vía, y en caso fuera necesario propone un tipo de estructura sencilla para poder trasladarla de su posición original a una nueva ubicación. Así que con su proyecto Pere Falqués parece tener muy claro como cumplir con todos los requisitos que se le piden al mercado más importante de Barcelona. ¿Pero todo lo que se define con la teoría se puede poner realmente en práctica? ¿Realmente el mercado es tan fácil de desmontar y desplazar a otro nuevo emplazamiento? Con el estudio y el análisis del Proyecto de tinglados para el Mercado de San José de 1897 se intenta dar una mejor explicación de la idea del arquitecto y ver si era viable realizar de esta manera el mercado de la Boquería.

Los jardines de Jiangnan es el nombre general con el que se designa alos jardines ubicados en el área del Sur del Río de Yangtze(Jiangnan)de China. Fueron construidos desde el Período de Primavera y Otoño (500 BCE) y alcanzaron el máximo de prestigio y esplendor durantelas dinastías Ming y Qing (1400 -1900CE). Actualmente se han conservado un centenar, que son considerados como tesoros en la historia de los jardines chinos. Tienen una larga historia, pero muchos necesitan protección o una restauración. Sin embargo, con el desarrollo de la arquitectura y la construcción moderna, queda poca gente que conozcalas teorías de diseño y las técnicas de construcción de los jardines clásicos. Por eso, escribí este“manual de recupero”sobre las teorías y técnicas originalesdelos jardines de Jiangnan, China.

De desert de Sant Hilari a Balneari de Cardó. O, el que és el mateix, de la comunitat de carmelites descalços de Catalunya a les famílies Cabestany, Fonoll i Viñas. La Serra de Cardó conté la finca en que es desenvolupa tota la història que explicarem en aquestes pàgines. En aquest context, tornem a l'any 1604, en que un jove frare anomenat Pablo de Cristo, junt al pare Francisco Banda de la Madre de Dios, arriba a la serra, per a que llavors deserta, i comencen la construcció del conjunt monàstic, recloent-se a l'ara anomenada cova del Fundador, i començant per una petita casa amb una petita capella on poder descansar. El motiu d'escollir la Vall de Cardó per a construir-hi el desert és el fet de disposar de totes les característiques que ho fan possible: la inexistència de civilització propera, la gran quantitat de fonts amb un cabal d'aigua exuberant, la morfologia de la vall que permetia construir les ermites del desert de forma aproximadament radial i en contacte visual amb el monestir i el micro clima que convertí a la zona en un bon lloc per a viure-hi. Dos-cents seixanta-un anys després, en gran part gràcies a les característiques que acabem d'esmentar i a la versatilitat que dóna tant l'edifici principal com el desert en si en forma d'espai per a la construcció a més de les ermites, es va fer possible un canvi d'ús en el complex. Les noves modes van arribar, i van desembocar en la seva conversió a balneari. Aquest balneari acabaria sent, en uns anys, un referent de les vacances d'estiueig en tota la península, i funcionaria de meravella fins l'esclat de la guerra civil espanyola. Durant la guerra, el conjunt monàstic patiria un tercer canvi d'ús cap a hospital de sang i refugi republicà. Posteriorment, tot i la situació de la post-guerra, tornaria a donar un impuls a la seva història amb la construcció de noves dependències, fets que van fer que el conjunt acabés dirigint-se a un públic més selecte i funcionés fins als anys 70. El pas dels anys, conjuntament amb l'abandonament de l'espai i altres accions deplorables que comentarem més endavant, han fet que el que va ser la seu de tanta història avui en dia sigui només un conjunt de ruïnes que no fan cap honor al que va ser.

El contexto medioambiental actual demanda una reducción de gastos energéticos e impactos medioambientales a todos los niveles para lograr un planeta sostenible. Los procesos de rehabilitación energética del patrimonio histórico construido son cada vez más comunes a fin de ahorrar y reducir emisiones. A pesar de ello, muchas veces, estas rehabilitaciones desfiguran el paisaje urbano de nuestras ciudades a corto y a medio plazo. Los edificios Trade de Barcelona se caracterizan por ser cuatro torres curvilíneas de envolventes totalmente acristaladas que ya han sido reconocidas como patrimonio arquitectónico de la ciudad. La solución arquitectónica propuesta por el arquitecto José Antonio Coderch posee un gran valor histórico y arquitectónico, y utiliza un particular muro cortina, solución innovadora para la época de construcción del edificio, que determina la materialidad de la obra. A pesar de que el edificio ha envejecido relativamente bien, las actuales exigencias medioambientales están muy lejos de las iniciales, dado que el edificio fue inaugurado en 1968, de modo que parece interesante plantear evaluación energética y una posible propuesta de rehabilitación energética. Para esto, el presente trabajo se basa en identificar las condiciones actuales de los edificios Trade, analizando las exigencias energéticas y de confort del edificio para finalmente proponer soluciones energéticamente eficientes y respetuosas patrimonialmente para el complejo, estableciendo estrategias y filosofías que generen una arquitectura más sostenible, sana, y comprometida con el medioambiente y las necesidades energéticas de la sociedad actual. Los métodos para lograrlo se pautaron en conocer el edificio a través de una revisión bibliográfica, levantamiento y análisis de datos de consumo energético, simulaciones en los programas CE3X y Design Builder y evaluación de resultados para, finalmente, desarrollar propuestas de mejora de la envolvente. Dado que se trata de un muro cortina muy particular, fueron desarrolladas soluciones de rehabilitación inspiradas en una economía circular. A través del uso de la tecnología conjuntamente con algunos trabajos casi artesanales y la reutilización de materiales, se propone una solución de fachada que aumenta la vida útil del patrimonio construido en pro de mantener nuestro patrimonio moderno acorde con las condiciones actuales de sostenibilidad.

Contribucions del primer Seminario AEMCI, celebrat a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, el 9 de juliol de 2019, en el marc del projecte competitiu La arquitectura española en los medios de comunicación internacionales: publicaciones, exposiciones, congresos (primera parte: 1940-1975). Els textos recullen els avenços de les investigacions en curs que formen part del projecte HAR2017-85205-P

L'objectiu del present treball és l'anàlisi constructiva i arquitectònica del mercat de Maignon, situat al centre de la ciutat de Badalona i construït el 1889. Això s'ha aconseguit a partir del desenvolupament, partida per partida, del pressupost original del mercat datat el 19 de febrer del 1889, amb el qual s'ha dibuixat un model 3D a escala per entendre'l millor. També s'ha realitzat un estudi històric de l'edifici, de l'arquitecte i de la ciutat i s'ha dut a terme un anàlisi de la seva arquitectura i elements més rellevants. Durant la fase d'investigació i de recollida de dades, s'ha anat descobrint diferents aspectes que fan pensar que el projecte original i l'immoble construït han estat dissenyats per més d'un arquitecte. Això ho podem deduir perquè els plànols dibuixats per Pere Falqués i Urpí (1886) tenen certa semblança al mercat actual però que alguns aspectes siguin diferents. Que els plànols del mercat que realment es va realitzar no s'hagin conservat és un problema afegit per poder fer comparacions més encertades. Un altre fet important per la seva construcció és que durant la fase d'execució va haver un canvi d'arquitecte, passant a ser Francesc Rogent i Pedrosa el que acabaria de construir-lo. Avui, l'edifici està tancat a l'espera d'una rehabilitació. Sigui com sigui, després de 130 anys de la seva edificació i de 9 que els paradistes treballen a un mercat provisional, s'ha volgut estudiar la història i els fets que ens han portat al moment en que ens trobem.

El presente trabajo estudia las tuberías de hormigón armado con camisa de chapa, centrándose especialmente en el caso de la ciudad de Barcelona y su área metropolitana. El objetivo de este trabajo es elaborar un documento que recopile el conocimiento de las tuberías de hormigón armado con camisa de chapa, un tipo de tuberías para la conducción de agua potable que se lleva instalando en España desde el año 1904 y en Barcelona desde 1909. En la actualidad es muy difícil obtener información sobre esta temática, por lo que he creído que era una buena oportunidad para enfocar mi TFG, para poder investigar sobre este tema y despejar las dudas que se me habían generado sobre la cuestión durante mis 17 años de experiencia en este campo; estas dudas se iban completando al estudiar diferentes materias del grado e incluso surgiendo nuevas. El resultado ha sido un documento que puede servir de guía a los profesionales dedicados a esta materia, e incluso hacer diagnosis y reparaciones sobre los siniestros producidos en este tipo de tuberías. El trabajo se compone de diferentes capítulos, en ellos se trata en primer lugar sobre la historia de las tuberías de hormigón con camisa de chapa y sus principales aportaciones, e incluso se mencionan otros sistemas de tubería de hormigón. Todo ello centrándose en el contexto de su instalación en Barcelona. Debemos considerar que las tuberías de hormigón son de los primeros elementos que se fabricaron con hormigón armado. En segundo lugar, se trata de la caracterización geométrica de las tuberías y de su composición, desde 1925 hasta la actualidad, donde se han elaborado una serie de tablas con las medidas de los tubos y de los diámetros y espesores de las capas que los componen. Estos datos son de vital importancia a la hora de hacer actuaciones sobre tubos instalados, dando lugar a un documento que hasta ahora no teníamos; también se incluyen las cuantías de acero de cada tubo desde el año 1980 hasta la actualidad. Antes del año 80, los tubos se fabricaban a medida para cada lugar concreto donde iban a ser instalados, por lo que no podemos disponer de estos datos, al ser cada tubo diferente. También se trata de las normativas aplicables históricamente en materia de tuberías de hormigón y sobre la normativa aplicable en hormigón armado en cada momento. Otro apartado es la explicación de forma lo más resumida y sencilla posible sobre el comportamiento mecánico de las tuberías de hormigón armado con camisa de chapa, con el fin de poder entender el resto de apartados. También se explica de forma muy resumida las recomendaciones de instalación, según nos indica la Instrucción IETTcc, y las recomendaciones de instalación del fabricante STF (Tubo Fábrega). En el apartado 5 se exponen los diferentes tipos de degradación de las tuberías de hormigón, explicando cuáles son los tipos de roturas más habituales. He elaborado dos métodos de diagnosis, uno abreviado, orientado a los encargados y técnicos de la dirección de la obra, con el fin de poder hacer una diagnosis rápida de la tubería y poder decidir con garantías el método de reparación más adecuado. El segundo método, es un método de diagnosis avanzado, que permite hacer un análisis completo y más complejo para averiguar las causas de la rotura o incluso hacer un peritaje si la situación lo requiere. Recientemente he tenido la oportunidad de probar ambos métodos en mi ejercicio profesional en varios casos reales, dando lugar a resultados muy satisfactorios. El trabajo incluye un manual de buenas prácticas elaborado a partir de la formación obtenida en la escuela y mi propia experiencia profesional, para la reparación de tuberías de hormigón armado con camisa de chapa, donde se trata particularmente la reparación de los principales tipo de roturas, dando la posibilidad de hacerlo tanto empleando accesorios mecánicos, como mediante la soldadura de parches de chapa de acero sobre la camisa del tubo y la posterior regeneración de la capa de hormigón armado. Otro aspecto que cabe destacar, es la inclusión de una ficha sobre la reparación desde el interior de la tubería, explicando en qué casos esto es viable. En último lugar se han desarrollado una serie de conclusiones enfocadas al contenido de cada capítulo.

Roberto Burle Marx and his associate architects: Julio César Pessolani, Mauricio Monti, Fernando Tábora and John Stoddart, developed multiple landscaping works in Venezuela between 1956 and 1964. Very especially in its capital, Caracas, being several of them residential gardens for the elite people from the city. The first private garden designed by the Brazilian landscape designer in Venezuela was for the Caurimare House, residence of Dr. Inocente Palacios, a modern house in Caracas designed by the architect Antonio Lombardini in 1950. A landscape work that Burle Marx developed in 1957, at the same time as the gardens for the International Exhibition of Caracas, currently known as the Parque del Este, his masterpiece in the country (1959-1964). A work little known and studied so far has been the checkerboard-garden designed for the Caurimare House, whose referents are the landscaped checkerboard designed by Burle Marx for the Cavanelas House (1954), in Petrópolis and the Pignatari House (1956), in Sao Paulo. The term “checkerboard-garden”, in Spanish “jardín-damero”, has been used in this work to define a flat surface with reticular grid structure composed of two shades of grass, alternating light and dark, which resembles Chess checkerboard. This time, Burle Marx designs a checkerboard-garden for the main outdoor social area of the residence, establishing visual relationships between the site and the surrounding modern landscape of Caracas in the 50s and its mountain El Ávila as background. This landscape work demonstrates his methods of composition in a single-family house scale, used for the first time in residential gardens in Brazil, but this time, built on a hill in Caracas Valley's landscape, with a characteristic sense of place of Burle Marx, understanding physical and socio-cultural site conditions. The purpose of this academic work is to analyze, from the compositional and botanical point of view, Caurimare House's garden, as a residential landscape architecture reference in Caracas of the late 50s, emphasizing the garden analysis as laboratory of a new inventory of tropical plants evidenced in the City from the 50', consequence of several events, among them, the exchange of plants between Venezuela and Brazil and the botanical expeditions promoted by Burle Marx in both countries. This research was developed from primary sources that constitute the personal archive and interviews to the architect John Stoddart, ex-partner of Burle Marx, made in Caracas in 2016. The photographs of the garden presented in this work, taken by Stoddart in the 60s, have not been published until now. The work has been organized in four parts: the background study of gardens and modern houses in Caracas in the 50's; the garden site: Colinas de Bello Monte urbanization “a terrace on El Ávila”, the hill, the “house-conservatory” and Innocent Palacios; in situ garden construction: the geometric composition of the space and the garden as a laboratory of a new tropical botanical inventory in the Caracas of the 50' and finally, the checkerboard-garden as research problem, a framework between the house and landscape where geometry, botanical species and the “figure and background” relationship are analyzed.

L'objectiu del present projecte és narrar l'experiència que l'estudiant Anna Ordoño Agné va realitzar a l'empresa Chroma Restauració del Patrimoni Arquitectònic S.L. L'empresa es dedica a la restauració i rehabilitació integral del patrimoni moble i immoble. La seva acció principal es troba a Barcelona, encara que també realitza intervencions a nivell estatal. L'adquisició d'experiència laboral en construcció era l'altre objectiu, assolint-ho amb uns sis mesos de pràctiques que es van realitzar des del dia 15 de febrer fins al 31 de juliol de l'any 2016. Durant aquest període vaig treballar en el departament d'obra immoble, més concretament en l'execució de rehabilitació de la Casa Burés, majoritàriament; realitzant tasques com a ajudant del cap d'obra de restauració: documentació, amidaments, control, seguiment de l'obra, pràctiques de restauració, visites amb diferents industrials i restauradors. A la memòria del projecte s'estudia i es documenten els diferents paraments de l'edifici de la Casa Burés. També es realitza el seguiment de les obres de rehabilitació i restauració de paviments ,acabats de paret i sostres , com a ajudant del Cap de Restauració de l'obra. Durant l'experiència, es va poder ser partícip de tots els treballs de restauració que es van realitzar a la casa, durant els seus primers mesos, entre els quals cal destacar: - Implantació i realització de cales: instal·lació en la casa, realització de cales en els paraments del principal, documentació de la realització de cales als paviments - Documentació d'elements: documentar tots els paviments, paraments i fals sostres de totes les sales de l'edifici. Per realitzar un informe i fitxes de catalogació. - Extracció d'elements: documentació de l'extracció de paviments Nolla, arrambadors de fusta i ceràmics, florons i escòcies. També participa en l'extracció de papers. - Emmagatzematge de elements: realitzar amidaments sobre els elements extrets, documentació i numeració de saques i elements extrets, control de les tècniques executades. - Treballs de restauració: decapat de escòcies, realització de copies de florons, restauració d'elements de ferro. - Seguiment i control de l'obra: - Treballs a l'oficina: Realitzar informes tècnics, seguiment de visites d'obra, anàlisis de mostres. Com a resultats de l'experiència; es van obtenir molts coneixements en l'estudi, conservació i restauració d'elements; una metodologia de treball, criteris i tècniques per a la documentació i catalogació; una experiència de treball en el camp de la construcció, més concretament, la restauració i rehabilitació. A nivell de projecte: es va aconseguir que es valoressin, conservessin i restauressin posteriorment molts elements inicialment descatalogats com a patrimonials. Protecció de molts paviment en vers la seva extracció, recol·locació dels florons coherentment amb l'edifici original, conservació d'arrambadors ceràmics i de fusta, entre d'altres. Després d'haver realitzat l'estudi detallat de tots el elements de l'edifici, crec que és molt important i vital per entendre la vida del passat, documentar i catalogar els edificis, com aquest, que formen part de la història de Barcelona. Perquè aquests no quedin en l'oblit. Gràcies a aquests treballs realitzats per l'empresa Chroma, en la Casa Burés, la direcció Facultativa és va replantejar el projecte, va revalorar els elements i finalment va decidir conservar-los.

Aquest Treball Final de Grau es centra en l'anàlisi de l'edifici central de la Universitat de Barcelona, a nivell arquitectònic i constructiu, en relació als canvis que se l'han anat realitzant durant el segle XX. L'edifici central de la Universitat de Barcelona és obra de l'arquitecte Elies Rogent i Amat, i és una de les obres més representatives de Barcelona del segle XIX. L'edifici es va construir molt a prop de les muralles de Barcelona que existien al segle XIX, però a fora d'aquestes, ubicada a les portes de la nova Eixample dissenyada per l'enginyer urbanista Ildefons Cerdà. Les obres es van iniciar al 1863, les primeres classes es van impartir al 1871, encara que l'edifici no es va inaugurar oficialment fins al 1874. Les obres es van donar per acabades al 1891 amb la col·locació de les tanques dels terrenys. Des de la seva construcció fins a l'actualitat l'edifici ha sofert molts canvis significatius, adaptant-se a les necessitats de cada moment, segons les seves possibilitats, i en gran part dels casos buscant més superfície construïda per falta d'espai, ocupant parcial o totalment els patis interiors dissenyats per Rogent, fent altells, aprofitant les grans alçades de les plantes, fins i tot ocupant part dels jardins amb noves edificacions. A aquest TFG es parla d'alguns d'aquests canvis que s'han fet a l'edifici central de la Universitat de Barcelona, durant el segle XX, segons la documentació d'arxiu recopilada, i en concret, aprofundint més en tres intervencions fetes a finals del segle, com són l'execució dels altells de gerència, l'altell del departament de grec i la reforma feta a la sala central de la biblioteca, totes tres actuacions fetes a la planta primera de l'edifici.

Pensada en 1905 como una Exposición de Indústrias Eléctricas, para 1913 la Exposición de Barcelona adquirió un giro histórico-artístico en el contexto de enaltecimiento cívico y reconocimiento local de principios de S. XX. En este marco de reconversión metropolitana se destaca el proyecto de conjunto realizado para la Exposición por el arquitecto, historiador y político catalán Josep Puig i Cadafalch su propuesta de composición beaux-arts se estructura entre ejes de simetría de ordenamiento, cuyo coronamiento estaría dado por el Palacio de la Luz, de colosales dimensiones, pensado con una gran cúpula de remate. El palacio quedó en herencia proyectual para las futuras propuestas, por la pisada conceptual que significó el proyecto.

Creixent a l'entorn del Llobregat sempre havia donat per suposada la presència d'aquests fragments del que havia sigut el motor econòmic de la regió, però que ara semblen ser poc mes que ruïnes i atraccions per turistes. Aquests últims anys he estat compaginant els estudis amb el treball al negoci familiar, la construcció. I m'he trobat molts cops fent treballant a edificis de les colònies tèxtils, sobretot els Viladomius, Cal Prat i cal Vidal No va ser fins que, durant la reparació de la teulada d'aquests mateixos pisos, vaig veure el lamentable estat de conservació en que es trobava gran part d'aquesta colònia, que em vaig interessar per el tema. Com que gràcies a la feina ja tenia contacte amb els responsables de la colònia, i la colònia Vidal es la que es troba en més perill de desaparèixer, em va semblar que seria un bon tema en que basar el treball de fi de grau. Tot i que la primera idea era centrar el treball al voltant de la fàbrica, que és l'element més icònic, gràcies a les indicacions del meu tutor, em vaig acabar decidint per estudiar els habitatges dels obrers que normalment no són estudiats tant a fons com altres parts de les colònies.

L'objecte d'estudi és un grup escolar a Sitges, on tres generacions d'arquitectes pensen sobre un mateix projecte, i a la vegada pensen què és ser modern. Els quatre protagonistes dels projectes de grup escolar són Josep Maria Martino i Arroyo (1891‐1957), del que la immensa majoria dels seus projectes són d'una arquitectura clarament noucentista, tot i que tenia un cert interès per l'arquitectura racionalista, Ricardo de Churruca (1900‐1963) i Ricard Ribas Seva (1907‐2000), companys del G.A.T.C.P.A.C., on el primer en va ser soci fundador el desembre de 1930 i el segon, més jove, passà d'estar donat d'alta com a estudiant a ser‐ne soci director el 3 de març de 1933 i per tant, el projecte de grup escolar de Sitges va ser un dels primers encàrrecs, sinó el primer, que rebia amb possibilitat d'intervenció dins el grup. I per últim, José Antonio Coderch (1913‐1984), que proposà una modernitat a través de lo popular i lo domèstic. La preocupació de l'Ajuntament de Sitges per fer realitat el primer grup escolar de la vila i la preocupació per ser moderns és present abans i després de la guerra, tots ells tenen consciència moderna. Martino des d'una modernitat moderada, Churruca i Ribas Seva des de l'avantguarda i Coderch a través del món vernacular. Cal remarcar que tant Josep Maria Martino com José Antonio Coderch van presentar les seves propostes en qualitat d'arquitecte municipal de la vila. Les quatre propostes de grup escolar, mirall de l'arquitectura catalana del període, estan tocades en menor o major mesura pel debat encetat per l'avantguarda dels anys 30, amb totes les seves febleses estructurals.