Isaura : recuperar la cultura de l'aigua des de les comunitats hídriques urbanes
Tutor/a - Director/a
Estudiant
Cruz i Trullàs, Oriol
De La Fuente Carbonero, Júlia
Tipus de document
Projecte Final de Màster Oficial
Data
2025
rights
Accés obert
Editorial
Universitat Politècnica de Catalunya
Titulacions
UPCommons
Resum
En aquest país on la pluja no sap ploure, hem viscut davant l'entelèquia d'una mal entesa modernitat que ens ha fet oblidar la cultura de l'aigua del nostre territori. Qui ensenyarà la pluja a ploure? - es lamentava Raimon - Qui portarà la pluja a escola? Hem de confessar que, Isaura, no sap donar resposta al nostre estimat cantant si no que més aviat és un espai de reflexió des d'on fer-se les preguntes adequades davant els reptes que ens planteja la crisi ecosocial.
Des de l'antagonisme com a resposta a una realitat distòpia, Isaura ens proposa un model social de gestió integral de l'aigua articulat a partir de comunitats hídriques urbanes que ens permetin recuperar la cultura de l'aigua i els usos socials que ha tingut al llarg de la història. Es tracta d'un projecte teòric que ens convida a reobrir imaginaris sobre la nostra relació amb l'aigua a través d'una visió antropològica que ens acosta a l'art del “bon viure”, a gaudir d'una vida plena d'acord amb els límits del nostre planeta des d'una triple mirada.
Una primera mirada, a escala territorial, aborda el cicle de l'aigua de forma holística respectant els límits ecològics de la conca natural. Una segona mirada, a escala barri, imagina comunitats hídriques urbanes que regeneren i reutilitzen l'aigua de forma conjunta creant espais de relació comunitària. Mentre que a escala d'habitatge, estira el fil de la crítica de la individualització de les peces d'aigua domèstica de la casa moderna per recuperar-ne els seus usos socials. Es tracta doncs, d'un exercici intel·lectual que fuig de prejudicis per pensar la ciutat i l'arquitectura en una estranya parella de ball entre l'antidisseny d'Archigram, Superstudio o Cedric Price i la tradició de l'economia ecològica, el metabolisme social, i el tancament de cicles materials. Isaura no és res més que una d'aquelles ciutats invisibles que imaginava Italo Calvino, “un somni que neix del cor de les ciutats invivibles”.
En este país donde la lluvia no sabe llover, hemos vivido ante la entelequia de una mal entendida modernidad que nos ha hecho olvidar la cultura del agua de nuestro territorio. Quién enseñará la lluvia a llover? - se lamentaba Raimon - Quien llevará la lluvia a escuela? Tenemos que confesar que, Isaura, no sabe dar respuesta a nuestro estimado cantante si no que más bien es un espacio de reflexión desde donde hacerse las preguntas adecuadas ante los retos que nos plantea la crisis ecosocial.
Desde el antagonismo como respuesta a una realidad distopia, Isaura nos propone un modelo social de gestión integral del agua articulado a partir de comunidades hídricas urbanas que nos permitan recuperar la cultura del agua y los usos sociales que ha tenido a lo largo de la historia. Se trata de un proyecto teórico que nos invita a reabrir imaginarios sobre nuestra relación con el agua a través de una visión antropológica que nos acerca al arte del “buen vivir”, a disfrutar de una vida llena de acuerdo con los límites de nuestro planeta desde una triple mirada.
Una primera mirada, a escala territorial, aborda el ciclo del agua de forma holística respetando los límites ecológicos de la cuenca natural. Una segunda mirada, a escala barrio, imagina comunidades hídricas urbanas que regeneran y reutilizan el agua de forma conjunta creando espacios de relación comunitaria. Mientras que a escala de vivienda, estira el hilo de la crítica de la individualización de las piezas de agua doméstica de la casa moderna para recuperar sus usos sociales. Se trata pues, de un ejercicio intelectual que huye de prejuicios para pensar la ciudad y la arquitectura en una extraña pareja de baile entre el antidiseño de Archigram, Superstudio o Cedric Price y la tradición de la economía ecológica, el metabolismo social, y el cierre de ciclos materiales. Isaura no es nada más que una de aquellas ciudades invisibles que imaginaba Italo Calvino, “un sueño que nace del corazón de las ciudades invivibles”.
In this country where the rain doesn't know how to rain, we have lived before the entelechy of a misunderstood modernity that has made us forget the water culture of our land. Who will teach the rain to rain? - lamented Raimon - Who will take the rain to school? We must confess that Isaura cannot answer our beloved singer's question. Rather, it is a space for reflection from which to ask the right questions in the face of the challenges posed by the ecosocial crisis.
From antagonism as a response to a dystopian reality, Isaura proposes a social model of integrated water management articulated around urban water communities that allow us to recover the water culture and its social uses throughout history. It is a theoretical project that invites us to reimagine our relationship with water through an anthropological vision that brings us closer to the art of “good living,” to enjoy a fulfilling life in harmony with the limits of our planet through a triple perspective. A first perspective, on a territorial scale, addresses the water cycle holistically, respecting the ecological boundaries of the natural watershed. A second perspective, on the neighborhood scale, imagines urban water communities that regenerate and reuse water collectively, creating spaces for community interaction. Meanwhile, on the housing scale, it pulls the thread of critique against the individualization of domestic water facilities in modern homes to recover their social uses. Thus, it is an intellectual exercise that avoids prejudices to rethink the city and architecture through a strange dance between the anti-design of Archigram, Superstudio, or Cedric Price, and the tradition of ecological economics, social metabolism, and the closing of material cycles. Isaura is nothing more than one of those invisible cities imagined by Italo Calvino, “a dream born from the heart of unlivable cities.”
