APRÈN. Portal de la producció docent del professorat de la UPC

Les transformacions de la ciutat industrial han anat esborrant els vincles hídrics i les seves traces, deixant pas a una ciutat que es troba completament desvinculada del territori deltaic del Besòs. El projecte té com a objectiu transformar un espai proper al riu en un entorn natural, creant depressions per a l'acumulació d'humitat per afavorir el creixement de vegetació. Aquestes depressions, interconnectades per la gravetat, formen un recorregut meàndric envoltat d'una vegetació densa i diversa, proporcionant un passeig que contrarresti amb el soroll i les vistes del trànsit. El disseny divideix l'àrea en dues zones: una interna per la vegetació salvatge i l'altre externa amb espais verds més controlats. El projecte millora l'accessibilitat entre la Gran Via de les Corts Catalanes i el riu, així com la connexió peatonal entre el barri de la Catalana i el nordest de la ciutat. A més, busca respectar la topografia, la infraestructura i la vegetació existent, cosint els espais residuals de manera puntual. El mur que separa el riu de la ciutat s'obre per facilitar l'accés al parc fluvial, iniciant la reconversió del lloc a un paissatge més naturalitzat. Les restes del mur de formigó es reutilitzen per la construcció de la majoria d'elements del passeig. S'utilitzen passarel·les i estructures sense pilars en certs trams, i la il·luminació del passeig permetrà el seu ús nocturn. El projecte també promou la creació d'espais per les activitats a l'aire lliure, com una pèrgola verda que fomenti l'aprenentatge en espais naturals o espais oberts envoltats de vegetació densa. En resum, el projecte busca revitalitzar l'àrea, restaurant la seva biodiversitat, millorant la connectivitat i oferint un espai públic multifuncional.

Las transformaciones de la ciudad industrial han ido borrando los vínculos hídricos y sus trazas, dejando paso a una ciudad desvinculada del territorio deltaico. El proyecto tiene como objetivo transformar un espacio cercano al río Besòs en un entorno natural, creando depresiones para la acumulación de humedad que favorezcan el crecimiento de la vegetación. Estas depresiones, interconectadas por gravedad, forman un recorrido meándrico rodeado de una vegetación densa y diversa, proporcionando un paseo que contrarreste el ruido y las vistas del tráfico. La actuación divide el área en dos zonas: una interna para la vegetación salvaje y otra externa con espacios verdes más controlados. El proyecto mejora la accesibilidad entre la Gran Via de les Corts Catalanes y el río, así como la conexión peatonal entre el barrio de La Catalana y el noreste de la ciudad. Además, busca respetar la topografía, la infraestructura, y la vegetación existente, cosiendo los espacios residuales de manera puntual. El muro que separa el río de la ciudad se abre para facilitar el acceso al parque fluvial, iniciando la reconversión del lugar a un paisaje más naturalizado. Los deshechos del muro de hormigón se reutilizan para la construcción de la mayoría de elementos del paseo. Se implementarán pasarelas y estructuras sin pilares en ciertos tramos, y la iluminación del paseo permitirá su uso nocturno. El proyecto también promueve la creación de espacios para actividades al aire libre, como una pérgola verde que fomente el aprendizaje en espacios naturales o espacios abiertos rodeados de vegetación muy densa. En resumen, el proyecto busca revitalizar el área, restaurando su biodiversidad, mejorando la conectividad y ofreciendo un espacio público multifuncional.

L'atri, com a element bioclimàtic, és capaç de convertir-se en una eina de disseny i intervenció d'entorns urbans? Aquest treball cerca donar resposta al redisseny i la regeneració del paisatge urbà a través de mesures no convencionals, denominades arquitectura bioclimàtica, com ho és l'atri. Es proposa intervenir en la rehabilitació dels edificis a escala urbana mitjançant la incorporació d'atris per a contribuir a l'acceleració del procés de renovació energètica del parc residencial. El projecte se centra en el cobriment de l'espai entre quatre blocs del polígon residencial de La Pau, a Barcelona. El disseny aprofita les capacitats mecàniques dels blocs existents: la nova estructura es recolza sobre els murs de càrrega, de manera que no es requereix nova fonamentació. Aquesta intervenció suposa la transformació urbanística de l'entorn immediat: la conversió en zona de vianants del carrer on es projecta l'atri genera un nou eix de connexió entre dues estacions intercanviadores de mobilitat. La implementació de l'atri, com a espai amortidor, suposa una disminució dels costos i les emissions associades al consum energètic dels habitatges al llarg de la seva vida útil. L'atri ofereix un major control tèrmic de l'edifici mitjançant l'aprofitament de les aportacions del mitjà exterior, és un element dinàmic que ofereix prestacions durant tot l'any. A escala urbana, l'atri actua com a refugi climàtic, millorant el confort tèrmic, el lumínic, la qualitat de l'aire, l'acústica, i possibilita la inserció d'espècies vegetals. A escala d'edifici, l'atri unifica els blocs residencials (prèviament inconnexos), activa la planta coberta i el carrer, proporcionant nous espais comunitaris per a fomentar les relacions socials que construeixen la comunitat.

¿El atrio, como elemento bioclimático, es capaz de convertirse en una herramienta de diseño e intervención de entornos urbanos? Este trabajo busca dar respuesta al rediseño y la regeneración del paisaje urbano a través de medidas no convencionales, denominadas arquitectura bioclimática, como lo es el atrio. Se propone intervenir en la rehabilitación de los edificios a escala urbana mediante la incorporación de atrios para contribuir a la aceleración del proceso de renovación energética del parque residencial. El proyecto se centra en la cubrición del espacio entre cuatro bloques del polígono residencial de La Pau, en Barcelona. El diseño aprovecha las capacidades mecánicas de los bloques existentes: la nueva estructura se apoya sobre los muros de carga, de manera que no se requiere nueva cimentación. Esta intervención supone la transformación urbanística del entorno inmediato: la peatonalización de la calle donde se proyecta el atrio genera un nuevo eje de conexión entre dos estaciones intercambiadoras de movilidad .La implementación del atrio, como espacio amortiguador, supone una disminución de los costes y las emisiones asociadas al consumo energético de las viviendas a lo largo de su vida útil. El atrio ofrece un mayor control térmico del edificio mediante el aprovechamiento de las aportaciones del medio exterior, es un elemento dinámico que ofrece prestaciones durante todo el año. A escala urbana, el atrio actúa como refugio climático, mejorando el confort térmico, el lumínico, la calidad del aire, la acústica, y posibilita la inserción de especies vegetales. A escala de edificio, el atrio unifica los bloques residenciales (previamente inconexos), activa la planta cubierta y la calle, proporcionando nuevos espacios comunitarios para fomentar las relaciones sociales que construyen la comunidad.

En aquest país on la pluja no sap ploure, hem viscut davant l'entelèquia d'una mal entesa modernitat que ens ha fet oblidar la cultura de l'aigua del nostre territori. Qui ensenyarà la pluja a ploure? - es lamentava Raimon - Qui portarà la pluja a escola? Hem de confessar que, Isaura, no sap donar resposta al nostre estimat cantant si no que més aviat és un espai de reflexió des d'on fer-se les preguntes adequades davant els reptes que ens planteja la crisi ecosocial. Des de l'antagonisme com a resposta a una realitat distòpia, Isaura ens proposa un model social de gestió integral de l'aigua articulat a partir de comunitats hídriques urbanes que ens permetin recuperar la cultura de l'aigua i els usos socials que ha tingut al llarg de la història. Es tracta d'un projecte teòric que ens convida a reobrir imaginaris sobre la nostra relació amb l'aigua a través d'una visió antropològica que ens acosta a l'art del “bon viure”, a gaudir d'una vida plena d'acord amb els límits del nostre planeta des d'una triple mirada. Una primera mirada, a escala territorial, aborda el cicle de l'aigua de forma holística respectant els límits ecològics de la conca natural. Una segona mirada, a escala barri, imagina comunitats hídriques urbanes que regeneren i reutilitzen l'aigua de forma conjunta creant espais de relació comunitària. Mentre que a escala d'habitatge, estira el fil de la crítica de la individualització de les peces d'aigua domèstica de la casa moderna per recuperar-ne els seus usos socials. Es tracta doncs, d'un exercici intel·lectual que fuig de prejudicis per pensar la ciutat i l'arquitectura en una estranya parella de ball entre l'antidisseny d'Archigram, Superstudio o Cedric Price i la tradició de l'economia ecològica, el metabolisme social, i el tancament de cicles materials. Isaura no és res més que una d'aquelles ciutats invisibles que imaginava Italo Calvino, “un somni que neix del cor de les ciutats invivibles”.

En este país donde la lluvia no sabe llover, hemos vivido ante la entelequia de una mal entendida modernidad que nos ha hecho olvidar la cultura del agua de nuestro territorio. Quién enseñará la lluvia a llover? - se lamentaba Raimon - Quien llevará la lluvia a escuela? Tenemos que confesar que, Isaura, no sabe dar respuesta a nuestro estimado cantante si no que más bien es un espacio de reflexión desde donde hacerse las preguntas adecuadas ante los retos que nos plantea la crisis ecosocial. Desde el antagonismo como respuesta a una realidad distopia, Isaura nos propone un modelo social de gestión integral del agua articulado a partir de comunidades hídricas urbanas que nos permitan recuperar la cultura del agua y los usos sociales que ha tenido a lo largo de la historia. Se trata de un proyecto teórico que nos invita a reabrir imaginarios sobre nuestra relación con el agua a través de una visión antropológica que nos acerca al arte del “buen vivir”, a disfrutar de una vida llena de acuerdo con los límites de nuestro planeta desde una triple mirada. Una primera mirada, a escala territorial, aborda el ciclo del agua de forma holística respetando los límites ecológicos de la cuenca natural. Una segunda mirada, a escala barrio, imagina comunidades hídricas urbanas que regeneran y reutilizan el agua de forma conjunta creando espacios de relación comunitaria. Mientras que a escala de vivienda, estira el hilo de la crítica de la individualización de las piezas de agua doméstica de la casa moderna para recuperar sus usos sociales. Se trata pues, de un ejercicio intelectual que huye de prejuicios para pensar la ciudad y la arquitectura en una extraña pareja de baile entre el antidiseño de Archigram, Superstudio o Cedric Price y la tradición de la economía ecológica, el metabolismo social, y el cierre de ciclos materiales. Isaura no es nada más que una de aquellas ciudades invisibles que imaginaba Italo Calvino, “un sueño que nace del corazón de las ciudades invivibles”.

Di-Fusión nace como una estrategia de integración entre La Pau y el polígono Montsolís, difuminando los límites entre lo residencial y lo productivo. La nave industrial se convierte en un nodo catalizador que activa nuevas dinámicas sociales, económicas y ambientales mediante un modelo colaborativo de producción y gestión de excedentes agroalimentarios. Más que una infraestructura, la nave es el detonante de una transformación urbana que impulsa la economía circular, la autosuficiencia y la cohesión comunitaria. Su reactivación no solo dinamiza el tejido industrial, sino que abre un diálogo entre la ciudad y sus espacios productivos, aprovechando su conectividad y potencial estratégico. La propuesta organiza el espacio en áreas interconectadas de producción, formación y participación ciudadana, promoviendo recorridos que integran trabajadores, visitantes y vecinos en un ecosistema inclusivo. Di-Fusión representa un modelo replicable de regeneración urbana donde la sostenibilidad y la cooperación impulsan una nueva forma de habitar y producir en la ciudad.

Mirant més enllà dels límits convencionals del barri de La Pau trobem en el camí més pròxim des del barri fins al riu Besòs la Carretera de Mataró. Aquesta via tradicional, ara fragmentada per la infraestructura principalment ferroviària, és un dels principals eixos del projecte. La intenció de reconnectar amb la intenció metabòlica de recircular, en aquest cas el fluxe dels residus de construcció i demolició RCD, ens porta a situar-nos en un ‘àmbit industrial i aïllat, fent una potent proposta d'espai públic, que connecta i transforma espais de fragmentació en espais de reunió, recupera el verd i genera espai públic de qualitat. L'activitat metabòlica s'ubica en una de les naus que ja antigament s'ubicaven al llarg de l'eix Mataró, recontextualitzant-lo amb el seu entorn i proposant una nova activitat. Una activitat que es relaciona amb el tren, element fins ara separador i amb un efecte negatiu en l'entorn, que s'inclou com a element estructurador de la proposta. ReConectar ReCirculant.

Mirando más allá de los límites convencionales del barrio de La Pau encontramos en el camino más próximo desde el barrio hasta el río Besòs la Carretera de Mataró. Esta vía tradicional, ahora fragmentada por la infraestructura principalmente ferroviaria, es uno de los principales ejes del proyecto. La intención de reconectar con la intención metabólica de recircular, en este caso lo fluxe de los residuos de construcción y demolición RCD, nos lleva a situarnos en un ‘ámbito industrial y aislado, haciendo una potente propuesta de espacio público, que conecta y transforma espacios de fragmentación en espacios de reunión, recupera el verde y genera espacio público de calidad. La actividad metabólica se ubica en una de las naves que ya antiguamente se ubicaban a lo largo del eje Mataró, recontextualizándolo con su entorno y proponiendo una nueva actividad. Una actividad que se relaciona con el tren, elemento hasta ahora separador y con un efecto negativo en el entorno, que se incluye como elemento estructurador de la propuesta. ReConectar recirculando.

Es tracta de la investigació del camí propi cap a una arquitectura de qualitat dels habitatges, des de la perspectiva psicològica de la societat i com ens afecten mentalment els espais que habitem.

Se trata de la investigación de un camino propio hacia una arquitectura de calidad de la vivienda, des de la perspectiva psicológica de la sociedad y de cómo nos afectan mentalmente los espacios que habitamos.

El treball es basa en l'arquitectura projectada com a temporal en les Exposicions Universals i Especialitzades regulades pel BIE que van esdevenir permanents per qualsevol motiu. L'interès principal consisteix a cercar un punt de vista únic que aglomeri tant la perspectiva històrica de les exposicions, com l'evolució de l'arquitectura en aquestes sense deixar de banda el progrés de la societat en paral·lel. Al mateix temps, poder treure'n lectures úniques en ajuntar tots aquests paràmetres, que individualment estan a l'abast de tothom. Finalment, posar la mirada en el futur de l'arquitectura en les exposicions, un cop analitzat quin és el passat d'aquestes, creuant la informació obtinguda amb el marc de la sostenibilitat actual. A més a més, es busca ser una base metodològica d'aquest tipus de treballs.

El trabajo se basa en la arquitectura proyectada como temporal en las Exposiciones Universales y Especializadas reguladas por el BIE que se convirtieron en permanentes por cualquier motivo. El interés principal consiste en buscar un punto de vista único que aglomere tanto la perspectiva histórica de las exposiciones, como la evolución de la arquitectura en éstas sin dejar de lado el progreso de la sociedad en paralelo. Al mismo tiempo, poder sacar lecturas únicas al juntar todos estos parámetros, que individualmente están al alcance de todos. Por último, poner la mirada en el futuro de la arquitectura en las exposiciones, una vez analizado cuál es el pasado de éstas, cruzando la información obtenida con el marco de la sostenibilidad actual. Además, busca ser una base metodológica de este tipo de trabajos.

La intencionalitat del recull d'idees, dades, creences i opinions que es veuran a continuació neix de l'intent de respondre una pregunta: com afrontar el segle XXI com a ésser humà i com a arquitecte? En el moment de finalització dels estudis universitaris, una estudiant d'arquitectura es pregunta què pot aportar a la societat i al món, i cap a on es dirigeix, en una etapa de canvi de paradigma. S'inicia així un camí d'autoreflexió per fer front, en la pràctica professional i acadèmica futura, a allò que li preocupa: la sostenibilitat de la vida.

Aquest treball estudia l'habitatge, emfatitzant en la influència que exerceixen els usuaris sobre aquesta i la capacitat que té per adaptar-se als canvis en les seves necessitats. S'estructura en tres capítols: una introducció teòrica, l'aplicació dels conceptes esmentats en el punt anterior a un cas estudi i, finalment, dos projectes realitzats per l'autora dedicats a l'habitatge. De manera transversal, s'explora en cada capítol la relació entre l'espai urbà i l'habitatge, així com els espais intermedis, i la influència que exerceix un sobre l'altre; la casa desjerarquitzada i la seva versatilitat i adaptabilitat davant de la casa tradicional; la relació entre l'arquitectura i el menjar; i, finalment, l'apropiació de l'espai per part dels residents, de manera que s'introdueix a l'arquitectura una quarta dimensió: el temps.

Este trabajo estudia la vivienda, enfatizando en la influencia que ejercen los usuarios sobre esta y la capacidad que tiene para adaptarse a los cambios en sus necesidades. Se estructura en tres capítulos: una introducción teórica, la aplicación de los conceptos mencionados en el punto anterior a un caso estudio y, finalmente, dos proyectos realizados por la autora dedicados a la vivienda. De manera transversal, se explora en cada capítulo la relación entre el espacio urbano y la vivienda, así como los espacios intermedios, y la influencia que ejerce uno sobre el otro; la casa desjerarquizada y su versatilidad y adaptabilidad frente a la casa tradicional; la relación entre la arquitectura y la comida; y, por último, la apropiación del espacio por parte de los residentes, de manera que se introduce a la arquitectura una cuarta dimensión: el tiempo.

Tres aproximacions a l'arquitectura a través del mètode filosòfic.

Tres aproximaciones a la arquitectura a través del método filosófico.

El projecte tracta d'analitzar el fenòmen de la utopia a l'espai construït. Mitjançant l'exemplificació de casos particulars es pretén fer palès que allò utòpic (allò no tangible) pot afectar tant a la projecció arquitectónica abans d'ésser executada, com a la seva transformació, transgressió i degeneració un cop es materialitza. El projecte es recolza en l'experiència de col·lectius socialment marginats i explora com han aconseguit alterar la percepció de l'espai mitjançant comportaments, actituds, gestos, etc. i tractarà de situar als usuaris i contextes històricament marginats i segregats del panorama social, públic i arquitectònic; en l'eix neuràlgic de la futura projecció d'espais.