APRÈN. Portal de la producció docent del professorat de la UPC

L'Hospital Xifré (Arenys de Mar, 1844-1846), s'emmarca dins del neoclàssic romàntic de mitjans del Segle XIX, i de la construcció tradicional catalana, amb una estructura realitzada a base de pilars, arcs, i voltes de maó. Gràcies a les memòries del Capità Rovirola, i de la seva Crònica sobre la Construcció del nou Hospital a Arenys de Mar, hem trobat una font d'informació fiable i contemporània a la construcció de l'Hospital, el mètode de construir del segle XIX i els aspectes més amagats de la construcció de l'Hospital Xifré. S'ha buscat establir, de forma objectiva i racional, una solució constructiva adequada a l'Hospital. S'ha analitzat el conjunt des d'un punt de vista històric i constructiu: s'ha emprat les fonts escrites gràfiques i fotogràfiques que ens han permès detallar quins mètodes de la època van emprar-se per a construir l'Hospital. Tanmateix, també s'ha realitzat una recerca a publicacions de caire tècnic i opinions d'especialistes. S'ha realitzat procediments de deducció constructiva a partir de la observació de l'Hospital, des del seu exterior i des del seu interior. Gràcies a la documentació, experiència de professionals i tècniques constructives conegudes, aquest procés de deducció ha permès dibuixar els detalls arquitectònics que expliquen la naturalesa de la construcció. Gràcies a aquest treball, s 'ha pogut fer una aportació a la història de l'arquitectura i a la història de la construcció del període que transcendeix l'estudi monogràfic de l'Hospital Xifré d'Arenys de Mar.

Tenim la intenció de donar al lector una visió global, clara i entenedora del que significà la construcció dels edificis de la Via Laietana per a la història de la construcció i de l'arquitectura a Catalunya. Intentarem endinsar-­‐nos dins dels edificis per conèixer la seva estructura, relacionant-­‐la amb els materials de construcció emprats, així com els seus usos principals, tot tenint en compte el moment històric, social, polític i arquitectònic del moment (finals s.XIX fins mitjans s.XX). El projecte té com a precedent immediat una exposició que va realitzar l'Ajuntament de Barcelona sobre l'obertura de la gran Via Laietana fa uns anys1. Vàrem observar que se'n sap molt de tot el que va comportar aquest gran projecte urbà però no tant sobre els protagonistes originaris i actuals, els edificis de la Via Laietana. Així doncs, volem donar a conèixer tot el que hem pogut trobar que ens ajudi a comprendre el caràcter d'aquests edificis, la seva estructura i construcció, així com d'altres elements no menys importants (any, arquitecte/s, ús, plantes, etc). Ha estat un treball realitzat bàsicament amb l'ajut i col·∙laboració de diferents Arxius (l'ANC, l'AMCB i l'AHCOAC) i de tota la documentació textual i gràfica que hem pogut disposar provinent d'altres fons.

“Els valors artístics, arquitectònics i constructius de la masia” té per propòsit difondre una visió general de la masia a partir de l'estudi de diferents autors que n'han parlat des de l'àmbit de l'arquitectura, del paisatgisme, de la història, de l'etnografia i fins i tot de l'economia o de la política. Tan sols complementant tots aquests coneixements es pot arribar a entendre el funcionament del conjunt de la masia; que no es tracta simplement d'un habitatge, sinó que pren part d'una forma de viure. La masia era protecció i llar però també el centre neuràlgic del mas; el sistema econòmic de la família. Creiem que aquesta informació pot ser de gran utilitat quan ens trobem davant d'una masia; especialment si ens plantegem intervenir-hi. No perquè es tracti d'una normativa de com fer-ho, sinó perquè conèixer les característiques de l'edifici hauria de ser la primera condició abans de programar-hi cap actuació. Ningú es planteja arreglar un cotxe sense conèixer-ne els seus mecanismes o bé fer una operació sense conèixer el cos humà: Així doncs, tampoc ningú s‟hauria de plantejar intervenir en una masia sense conèixer-ne el seu funcionament. Amb la voluntat de ser una ajuda i no pas un manual, en el present treball es parla d'interiors i d'exteriors; de funcionalitat i d'ornamentació; de creences religioses; de llums, textures i colors; de materials i sistemes constructius; de la intel·ligència i la lògica en les construccions rurals, i d'una llarga llista més de conceptes que si haguéssim de resumir ho faríem en una sola paraula: La masia.

El projecte neix amb la idea d'omplir un buit i aprofundir sobre l'estudi de l'arquitectura durant aquest període. Hi havia, i hi ha encara, un vast camp de possibilitats de recerca de les construccions solsonines dels segles XIX i XX. Solsona és una ciutat marcada per la història i conserva un rellevant conjunt patrimonial. Per aquest motiu, tradicionalment els estudis sobre arquitectura s'han centrat principalment en el llegat medieval i barroc, deixant de banda l'arquitectura més contemporània. Amb aquesta recerca que presentem, volem aprofundir en el coneixement històric de l'arquitectura solsonina, a partir de la fi de les guerres carlines. Ho hem fet des d'una perspectiva àmplia, sense descuidar l'anàlisi arquitectònica, però relacionant-la en tot allò que l'envolta; en la mesura que podem, fem protagonistes als personatges que han intervingut a la ciutat: per una banda, els arquitectes que per diferents motius hi han realitzat projectes, i per l'altra, els mestres d'obres i els diferents oficis relacionats amb la construcció que hi havia a Solsona. Hem cregut molt enriquidor poder veure aquests personatges dins el llegat solsoní, però també entendre'ls en les obres que han projectat fora de Solsona. Teníem poques guies a seguir (autoria, datació, estudi) del patrimoni arquitectònic solsoní. Alguns estudis, informes i llibres havien iniciat el camí, per exemple, el catàleg general del pla urbanístic. Alguns estudiosos havien esmerçat hores de recerca en arxius i havien narrat part de l'arquitectura i la història local que coneixen (he intentat que les referències bibliogràfiques del text mostrin aquest esforç). Un gest que agraeixo, molt especialment a Mossèn Enric Bartrina i Jaume Cuadrench. I a Jaume Rosell i Ramon Graus que m'han fet entendre molts lligams entre l'arquitectura particular estudiada i els grans projectes i corrents de país. El treball que teniu a les mans, doncs, és un estudi en bona part inèdit que suposa aprofundir en una mostra de l'arquitectura d'aquest període a la ciutat. És un treball fonamentat en la recerca de la documentació arquitectònica textual i gràfica que es conserva d'aquest període. La descoberta realitzada ens permet inventariar l 'arquitectura d'aquells anys i, a la vegada, conèixer els sistemes constructius d'aquella època, la forma de gestionar els pressupostos i econòmicament l'obra, les patologies del s materials... en definitiva, el paral·lelisme entre els processos que hem estudiat, utilitzats a l'actualitat, amb aquells que s'empraven antigament. Per intervenir en el patrimoni arquitectònic que conservem és fonamental conèixer i comprendre els edificis; els seus materials, les seves formes. Si en coneixem el tot i sabem apreciar el detall, la nostra feina serà molt més precisa i positiva pel conjunt.

Analitzar com Rafael Benet, des d'aquesta mentalitat noucentista, moderada, però influïda per l'aparició de les avantguardes, intenta encaixar la figura d'un arquitecte d'un talent molt gran i d'un estil molt singular com és Antoni Gaudí. I d'aquesta manera Rafael Benet resultaria un reflex i alhora un testimoni de com es va viure i entendre aquest període històric pels intel•lectuals noucentistes, d'aquest moment, agafant com a data de referència la de la mort de Gaudí el 10 de juny de 1926.

Joan Ricard Ramon Bergós i Massó va néixer el desembre de l'any 1894 a Lleida en una família benestant, resident al cor de la ciutat, a la plaça de Sant Francesc. Fill de Joan Bergós i Dejuan i de Maria Massó i Martí. En Joan, el pare, era corredor de comerç al Banc d'Espanya, treballava com a caixer a l'edifici de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Lleida, però per damunt d'això era un promotor cultural i poeta molt conegut a la ciutat. «En el terreny dels principis doctrinals, fou un home profundament tolerant i liberal; fou home de dretes, no pas, però, amb l'encarcarament, pobresa d'esperit i l'incomprensió que pateixen les dretes de casa nostra; ho fou, com ho són els homes de dreta més avançats de l'Europa d'avui, obert als corrents del temps i al liberalisme polític i amb un destriament perfecte entre política, religió i clericalisme.»[1] Era un activista del catalanisme i del carlisme. Capdavanter de Solidaritat Catalana a Ponent, on lluità contra el caciquisme i feu amistat amb Francesc Macià; membre d'Unió Catalanista, de l'Ateneu Lleidatà, organitzador dels jocs florals, lluitador a les guerres carlines.El Joan Bergós pare va guerrejar oposadament amb el pare de la seva dona a la tercera guerra carlina. En Bergós requetè carlí, i en Massó milicià lliberal. Portaren una bona relació. Joan Bergós escrigué a les seves memòries: «El meu pare deixà de pertànyer al carlisme, derivant romànticament cap al catalanisme literari de la renaixença.» [2] L'any 1899 naixia Antoni Bergós, germà d'en Joan. El germà Antoni seguí espiritualment la figura paterna, mentre que en Joan sentí molt afecte per la mare. Tot i això, el pare deixà molta empremta als dos fills, en una casa catalanista i religiosa.

El Mercat del Born, situat al barri de la Ribera, a Barcelona, és un dels exemples més importants de les experiències dutes a terme al nostre país sobre els models europeus de l'arquitectura del ferro, inspirat en Les Halles de París, representava una aliança entre la tècnica de base científica i els serveis a la utilitat col·lectiva. Després de l'enderroc de la Ciutadella i un cop alliberats els terrenys que ocupava, el mercat va ser construït sobre part d'aquests terrenys. Es tractava d'un intent per centralitzar el comerç de comestibles, suprimint la venda ambulant i ampliant la capacitat de la plaça del Born. Es va construir en un curt espai de temps. Projectat el 1873 per Josep Fontserè i Mestres com a Mercat Central de Barcelona, l'any següent s'endegaren les obres, adjudicades a la “Maquinista Terrestre y Marítima” per l'Ajuntament de Barcelona, fent-se càrrec de l'estructura l'enginyer Josep Maria Cornet i Mas. Tots els materials utilitzats en la construcció del mercat foren fabricats a Catalunya.

El present projecte està emmarcat dins l´àmbit de la recerca històrica de lárquitectura catalana a inicis del segle XX, no en va, la idea inicial del mateix porta per títol “Construcció i arquitectura al Poble Espanyol de Montjuïc”. Amb aquest títol es pretén fer un anàlisi de les sol·lucions constructives que es van dur a terme per a la construcció del recinte que ha perdurat fins als nostres dies. Tracta en general de la construcció del Poble Espanyol inserit dins la gran Exposició Internacional de la ciutat de Barcelona lány 1929. Finalment, el projecte es centra en algunes de les construccions en les que analitza amb major rigor i concreció el sistema d'acabats , els seus materials i el comportament que han tingut els mateixos al llarg dels anys. Un dels motius pels quals els professors Jaume Rosell i Ramon Graus em van proposar la realització d'aquest treball és la novedosa utilització del formigó armat per a fabricar tota léstructura portant de les cases que componen el Poble Espanyol. El treball ha començat a prendre forma a partir dels documents trobats en diferents institucions i s´ha anat conformant a partir de léstudi individual d'una de les cases del Poble Espanyol, fent-ne una interpretació gràfica he pogut entendre alguns dels processos constructius dels que parlarem en aquest projecte. Situats en el temps en la segona dècada del segle XX, la construcció d'un poble tradicional amb mitjans i tecnologia punta per a l´època ha estat un punt decisiu en la tria del projecte final de Grau. Crec que el temps transcorregut en el desenvolupament del projecte des de la seva fase inicial fins a la inauguració del mateix suposa un canvi de mentalitat en el sistema productiu al món de la construcció en el nostre país.No hem de perdre de vista que, des de ládjudicació definitiva del projecte, el dia 18 de gener de lány 1928, fins a la data límit per acabar lóbra segons contracte, el 25 de juliol de 1929, no transcorren més de 19 mesos i, tenint en compte el pressupost inicial i totes les partides d'obra a realitzar, podríem dir sense por a equivocar-nos que el ritme d'obra, el nivell organitzatiu i el temps d'execució material de la mateixa tenen valors que posarien en evidència moltes de les grans contractistes del nostre temps.

L'objectiu d'aquest treball és recollir el màxim possible d'informació (plànols, fofografies, documents escrits, bibliografia,…) per arribar a entendre com es va fer el projecte i quins sistemes constructius s'utlitzaven a la seva època per la construcció del Palau d'Alfons XIII. El Palau d'Alfons XIII (originàriament Palau d'Art Modern) que estudiem va ser pensat per formar part de la secció espanyola de l'Exposició Internacional d'Indústries Elèctriques de Barcelona, que mai es va dur a terme. Sí que va servir per acollir-hi exposicions de Finlàndia, Francia i Japó, que no tenien pavelló propi, a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Tant aquest Palau com el Palau Victòria Eugènia (originàriament Palau Industrial) van ser dissenyats per Josep Puig i Cadafalch. El primer es va construir entre 1918 i 1923 i el segon entre 1922 i 1923. Van ser inaugurats totalment acabats el 13 de setembre de 1923 per acollir-hi l'Exposició Internacional del Moble i Decoració d'Interiors. Tot i això, la primera exposició que va tenir lloc al Palau d'Alfons XIII va ser la II Exposició de l'Automòbil durant el maig i juny del 1922, encara que només estigués totalment acabat el seu interior. La seva superície d'exposicions és d'uns 14.000 m2 i amb un soterrani utilitzat com a magatzem d'uns 4.800 m2.

El treball present aborda l'anàlisis de com la dona aparelladora, des dels seus inicis, s'ha anat introduint en un sector laboral particular, ja que des de sempre, s'ha caracteritzat per una essència predominantment masculina. S'estudia el “com”, el “quan” i el “per què” d'aquesta inserció, establint la dona en un context de coneixement tècnic com és el nostre i conduint implícits els efectes de canvi que el col.lectiu femení, hagi pogut dur a terme en aquest concret àmbit del sector de la construcció. Tracta de visualitzar una problemàtica passada i present, deguda majoritàriament a un component sexual distint al regit, i poder així, detallar esdevendiments convertits en entrebancs reals. Les principals raons que m'han portat a presentar aquest projecte han estat estudiantils i personals. En primer lloc, la realització d'una investigació i anàlisis prèvies que em permeten assegurar que aquest tema d'estudi pot tenir continuïtat en el període posterior, per conèixer l'evolució del discurs de gènere i de la societat des del segle XX fins avui en dia. En segon terme, per l'interès de reconstruir una història oblidada, de la qual encara tenim memòria viva, i que hem de recuperar i transmetre a les generacions futures, perquè ens serveix per a entendre millor el present i orientar el nostre global futur. Penso que el projecte s'adequa a una temàtica important, ja que es tracta d'un estudi de l'anàlisi d'integració d'una part cada vegada més nombrosa en la nostra professió. També, s'ha intentat estudiar quines han estat les aportacions de la dona en aquest camp de coneixement tècnic, i determinar fins a quin punt l'ha canviat.Cal reconèixer, que en un primer moment, quan l'impuls personal em va abocar a realitzar aquest treball, no podia haver pensat l'abast de tota la informació recopilada que acabaria conformant el projecte final, i la situació d'enriquiment personal amb la qual em trobo ara. Només començar, vaig poder verificar, que un grup de persones, ja s'havien plantejat el problema de la dona aparelladora uns quants anys abans. Aquest fet, em va voler fer apropar a aquest grup, format per dones aparelladores de promocions dels anys 60, i les vaig poder conèixer a través de les entrevistes. Unes entrevistes que vaig estendre a altres dones i homes d'altres moments. Crec que aquestes, resulten la part més viva del treball, doncs són el complement real i tangible, de l'estudi efectuat. El treball s'organitza en dos grans grups; una part que analitza a fons l'evolució de la dona en el treball en general, i després s'acaba perfilant i concretant en el treball de la dona aparelladora. Els apartats del primer grup, s'exposen a través de recopil.lació d'informació que comprèn una visió històrica, econòmica i social, complementada a partir de dades estadístiques i fonts documentals vàries. L'altra gran part que contempla el treball és la immersió i la búsqueda d'opinions del problema viu, a través de les entrevistes realitzades. El pla de treball s'ha dividit en tres períodes: -El primer període: recollida de fonts estadístiques i documentals, transcripció de textos fonamentals i elaboració dels gràfics i les taules. -El segon període: elaboració de la memòria, de l'índex i anàlisi de les dades estadístiques obtingudes. Paral.lelament, s'han fet les gravacions de les entrevistes i se n'ha fet un recull escrit per a la mostra. -El tercer període: redacció del treball. Però, de fet, la recollida d'informació estadística i documental m'ha ocupat tot el període de treball, i ha anat avançant en paral.lel amb la redacció i les entrevistes.

El projecte, com el seu nom indica, tracta d'estudiar la construcció i l'arquitectura de l'Edifici DAVID de manera interrelacionada. L'edifici fou construït del 1929-1931, per l'arquitecte Ignasi Mas i Morell a càrrec de l'empresa DAVID S.A., i està situat al carrer d'Aribau 230-240 de Barcelona. L'edifici es començà a projectar al 1928, per tant es considera aquest any com l'inici per estudiar l'edifici i el projecte original. El treball, tal i com es pot veure a l'índex, es desenvoluparà en vuit punts. 1.- L'arquitecte. Es glosa la vida de l'arquitecte Ignasi Mas i Morell, realitzant una petita biografia. 2.- L'empresa DAVID S.A. S'expliquen aquells aspectes de l'empresa DAVID S.A., que des de la constitució fins a l'actualitat, han afectat a l'edifici objecte d'estudi. 3.- D'on surt l'edifici. Es realitza una aproximació històrica de l'obra de l'edifici DAVID, descrivint les característiques de l'obra, indicant el cost, la durada de l'obra i característiques constructives, entre d'altres. 4.- Com es fa servir l'edifici? Es realitza l'estudi constructiu de l'edifici DAVID, entenent el projecte original i explicant la seva funcionalitat. Inclou la realització de plànols de cotes i distribució. 5.- Com s'aguanta l'edifici? Es realitza l'estudi constructiu de l'edifici DAVID, des del punt de vista estructural i entenent el projecte original. Inclou la realització de plànols d'estructures 6.- Com s'uneixen edifici i façanes? Es realitza l'estudi constructiu de les façanes de l'edifici DAVID, tant des del punt de vista estructural com d'acabats, entenent el projecte original. Inclou la realització de plànols de façanes i estructures d'aquestes i detalls (s'inclouen fusteries). 7.- Com es cobreix l'edifici? Es realitza l'estudi constructiu de la coberta de l'edifici DAVID, des del punt de vista estructural, entenent el projecte original. Inclou la realització de plànols de coberta, d'estructures d'aquesta i detalls (s'inclou recollida d'aigües). 8.- Del final d'obra fins l'actualitat. Es realitza una recopilació cronològica de les reformes de l'edifici DAVID, descrivint els principals canvis soferts per l'edifici des d'acabada l'obra fins a l'actualitat.

Rafael Campalans i Puig (1887–1933), era descrito aún en vida como ingeniero, periodista y político español, en el momento de su fallecimiento el recuerdo ya estaba centrado en su perfil político y en su vertiente de pedagogo; y al ser biografiado cincuenta años más tarde en el texto de referencia del profesor Albert Ballcels es presentado ya como un hombre polifacético: “[...] enginyer, pedagog, intel·lectual noucentista, pensador i militant socialista, és figura representativa de tota una època, escritor i orador polític [...]”. En la actualidad el personaje sigue siendo admirado por su carrera política y por su labor pedagógica, pero es todavía escaso el conocimiento que se tiene de su actividad intelectual y profesional anterior a su integración plena a la vida política. Por esta razón pensamos que, en el estudio que proponemos, es pertinente mostrar y destacar una serie de actividades que Campalans desarrolló en su período de formación. Nos proponemos mostrar como Campalans reflexionó sobre el papel de la técnica de su época, especialmente explícito en las relaciones entre la ingeniería y la arquitectura.

Aquest treball pretén explicar el que podríem anomenar la història de la Ciència Cívica a Catalunya i com tota història, té un inici però també un final. En aquest cas el final pot resultar trist per alguns i esperançador per uns altres. Nosaltres hem titulat el treball “Les il·lusions perdudes” ja que, tot i que, tota la feina que va desenvolupar Montoliu i els seus companys va servir als seus predecessors per canviar certs aspectes de la societat, en el fons, es va perdre en l'oblit les grans iniciatives que aquests nobles ciutadans van desplegar. Només cal veure que la història de Catalunya mai a recordat el nom de Cebrià Montoliu així que, consideràvem que convenia explicar la seva gran feina desenvolupada en aquells temps.

El Pavelló que estudiem es va construir a la falda de la muntanya de Montjuïc per a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 per tal d'allotjar la representació de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, mitjançant l'Institut de Serveis Socials que s'havia creat l'any 1928. El curt període de temps amb que es va haver de projectar i construir el pavelló, del gener de 1929 al juny del mateix any, va portar als arquitectes a pensar en solucions constructives que els permetessin una certa presència mentre es miraven d'escurçar els terminis d'obra. És per aquesta raó, que l'elecció d'una estructura de fusta per a cobrir els grans espais del pavelló es va convertir en el signe d'identitat de l'arquitectura proposada.

Aquest projecte presenta l'estudi del procés constructiu que es va seguir en l'execució del pont metàl·lic de plaça Catalunya (Barcelona), situat en l'encreuament de la línia 1 amb la línia 3 del metro. El fet que sigui una obra realitzada uns 80 anys enrere fa que no sigui gens fàcil documentar-se i fer-ho sobre fonts fiables. Diferents arxius i llibres pertanyents a diverses biblioteques municipals, a biblioteques tècniques, a l'Ajuntament de Barcelona i també als professors de la UPC Joaquim Guerola, Jaume Rosell i Ramon Graus, ens han donat prou informació per realitzar una hipòtesi fonamentada. El treball ha consistit en, a partir dels documents trobats i els coneixements que hem adquirit en els nostres estudis, establir una successió raonable del procés de construcció individuant les seves fases i fent-ne una interpretació en el dibuix, i tot això ha requerit ampliar la nostra informació sobre els processos, les tècniques i els materials emprats. Com veurem, aquest pont estava format per sis bigues i dos taulers: un inferior, que aguantava les 450 tonelades del pas del trens i un superior on es recolzava el vestíbul. D'aquestes bigues, les dues del centre on hi havia l'andana eren tipus Vierendeel perquè calia que tan els treballadors com els usuaris del metro, poguessin accedir als trens. Les dues bigues dels extrems eren del tipus “Creu de Sant Andreu”. Finalment, les dues restants eren del tipus Pratt que treballaven molt millor i suportaven un valor molt més alt de “fletxa”.El pont és metàl·lic, però amb tota la informació que hem recollit no podem assegurar si és fet de ferro o és fet d'acer. Ja es feia servir formigó, però es va creure que era més adequat fer aquesta estructura metàl·lica, tenint en compte el pes i la dificultat de posada en obra del formigó respecte qualsevol dels dos metalls.

El meu interès per la Història de la Construcció, els diferents arquitectes i el desenvolupament de les seves idees al llarg del temps, dutes o no a la pràctica, prové del curs d'Arquitectura, Construcció i Ciutat al qual vaig assistir ara fa dos anys. Va ser llavors quan vaig decidir que ubicaria el meu Projecte Final de Carrera en aquest camp i em vaig adreçar als meus tutors. Conjuntament vam decidir enfocar el treball cap a la figura de Rafael Guastavino i Moreno i el seu Sistema de Construcció. Això no hauria estat possible sense un viatge ja pendent a Nova York, on jo tindria la possibilitat de consultar els arxius sobre Guastavino i la seva obra dipositats a la Universitat de Columbia (Nova York).

Us proposem la lectura del treball “Arquitectura i Construcció als edificis de l'Escola Industrial”, que assaja de mostrar la importància d'alguns dels elements arquitectònics que conformen el recinte que avui dia ocupa la Universitat Industrial. Els edificis més antics que trobem al conjunt inicialment formaven part d'una indústria: la fàbrica de teixits de cotó dels germans Batlló. Al segle XIX havia estat una construcció modèlica que a més havia estat bastida per un important mestre de cases de la ciutat, avui quasi bé mític, en Rafael Guastavino i Moreno. Ell consagrà la seva fama en aquest edifici i, anys més tard, quan treballava als Estats Units d'Amèrica encara esmentava la fàbrica entre les seves obres més assenyalades. Nosaltres, alumnes de l'Escola Politècnica Superior d'Edificació de Barcelona, ens hem interessat per la història i la construcció d'aquesta fàbrica i a manca dels plànols originals hem fet un assaig interpretatiu sobre com va ser construïda. Avui, el recinte de l'Escola Industrial ha crescut molt i es fa difícil a un primer cop d'ull endevinar què en resta de l'antiga fàbrica. En una segona mirada ens adonem que encara hi romanen els dos edificis principals: l'edifici de la filatura (avui anomenat edifici del rellotge) i l'edifici dels telers (avui un soterrani de l'aulari de l'escola d'enginyers industrials). Així, des d'un bon començament el treball s'ha dividit en dos grans apartats que analitzen les relacions entre la construcció i l'arquitectura de la Sala de telers i de l'Edifici del Rellotge. En primer lloc, hem estudiat l'element constructiu clau de l'espai de la Sala de telers: la volta. Així s'han mesurat, fotografiat, comparat amb fotografies antigues i dibuixat totes les seves parts més característiques, com els pilars de fosa, els arcs, els tirants, la volta i el seu òcul. S'ha intentat fer una visió des d'allò més general fins al detall particular per explicar la qualitat arquitectònica de la sala. En segon lloc, hem estudiat l'arquitectura i construcció de l'Edifici del Rellotge. L'estudi ha assajat de comprendre les pautes de projectació de les façanes de l'edifici: les seves parts, les seves finestres, les seves faixes i cornises i aquella combinació tant característica de paredat i maó vist. També s'ha estudiat el seu interior: els pilars de fosa i les voltes.

Aquest projecte tracta sobre la rehabilitació sostenible, i per poder-la abastar hem proposat nou estudis que s'han limitat a l'àrea d'influència de Barcelona, degut a que és on el percentatge de consum domèstic de fonts primàries d'abastament per l'habitatge és més gran. Estudiarem l'habitatge de manera global, on podrem trobar diferents elements, i cadascun d'aquets els hem ajuntat i organitzat en els estudis.