APRÈN. Portal de la producció docent del professorat de la UPC

Davant de la problemàtica que està patint el delta de l'Ebre per la sequera i la pujada del nivell del mar i en conseqüència l'augment de la salinitat als camps d'arròs, ens proposem donar una solució a aquest problema amb un sistema de drenatge soterrat que disminueixi els nivells de salinitat del sòls. L'objectiu d'aquest treball serà dissenyar un sistema de drenatge subterrani viable tècnica, econòmica i ambientalment, en les condiciones actuals de les terres de regadiu de l'hemidelta esquerre de l'Ebre que actualment disposa únicament de drenatge superficial. El propòsit principal es controlar millor la salinitat als arrossars, amb l'objectiu d'incrementar els rendiments del cultiu i estalviar aigua. En segon lloc, obrir les opcions d'introduir altres cultius, per si en un futur les circumstàncies econòmiques del cultiu d'arròs o la menor disponibilitat d'aigua per regar ho requereixen. Un sistema viable en tots els àmbits estudiats i necessari per a mantenir els rendiments i la possibilitat de cultivar al delta amb els recents episodis de sequera, ja sigui arròs o altres cultius si hi ha futures restriccions de cabals d'aigua.

Aquest Treball Final de Grau tracta d'estudiar la viabilitat en la proposta d'implementar en una parcel'la del Tarragonès un cultiu de roures tofoners. Aquest estudi consta de tres pilars generals a tenir en compte. Serien l'ecològic, l'econòmic i el climatològic. L'objectiu per tant és, amb tots ells aprofundir-hi i treure'n unes conclusions fonamentades per concloure si finalment és factible o no la proposta d'aquest cultiu tofoner en aquesta zona determinada. El resultat és negatiu on s'expliquen els motius en la part de la discussió. L'estudi en general conté totes les dades per fer-se una idea de com s'estableix un cultiu de tòfones, quin és el seu cicle de cultiu, els principals paràmetres ecològics, edafològics i climatològics òptims i les característiques presents de la finca per poder adaptar-la a les exigències que presenta Tuber melanosporum, i com es pot treure un rendiment d'aquesta. També trobem una part hidràulica i econòmica, fonamental a tenir en compte en aquesta proposta ja que se'n deriven moltes condicions d'aquestes dues parts. Finalment el treball consta d'uns pressupostos per conèixer el cost total inicial d'execució, igual que es presenten uns plànols on recull informació per fer-se una idea el lector de com quedaria la finca resultant si es dones llum verda a la proposta. El treball consta de quatre documents. El primer seria la proposta base i discussió, el segon tots els annexos que nodreixen aquesta proposta base, el documents tres el formarien els plànols i per últim el quart document, que són els apèndix de reg. Paraules clau: tòfona, viabilitat, Quercus, estudi, micoriza.

Hi ha una tendència a nivell mundial a la pèrdua de biodiversitat que està posant en amenaça a més de un milió d'espècies. Els científics, polítics i la societat cada cop són més conscients de les dades tan preocupants i de les conseqüències negatives que aquesta pèrdua pot generar en la provisió dels serveis ecosistèmics, presents en gairebé totes les relacions biològiques. Entre els factors principals d'aquesta tendència negativa es troba la intensificació agrícola, basada en el ús de agroquímics en tots els processos claus de la producció. L'agricultura ecològica ha sorgit com alternativa principal de producció, intentant pal·liar els potencials efectes negatius dels inputs químics que utilitza l'agricultura convencional. La comunitat científica encara no ha arribat a una resolució plena sobre els beneficis d'aquest sistema alternatiu i concorda que aquest és un tema de màxima importància que encara avui continua estant infra-estudiat. En aquest TFG s'avalua experimentalment l'efecte de dos tipus de producció d'arròs (convencional vs. ecològic) en la diversitat de la comunitat de macroinvertebrats aquàtics associats a la làmina d'aigua dels arrossars. A més, s'avalua la relació entre el maneig de l'arrossar, la diversitat de la comunitat de macroinvertebrats, concretament de depredadors aquàtics, i el control biològic de quironòmids, una plaga del cultiu amb un important impacte agrícola. Els nostres resultats mostren una reducció de la riquesa i abundància de macroinvertebrats en general així com de depredadors aquàtics en els arrossars convencionals. Aquesta pèrdua de diversitat va acompanyada d'una eficiència més baixa en la taxa de depredació de quironòmids. Aquests resultats, per tant, suggereixen que una reducció en el ús d'inputs agraris (no necessàriament ús zero) pot ajudar a reduir l'impacte de l'agricultura en la biodiversitat i millorar la eficiència de serveis ecosistèmics clau com el control biològic de plagues

En aquest treball s'ha estudiat com afecta el llinatge i l'ambient a la pauta de germinació de Digitaria sanguinalis. D. sanguinalis presenta dimorfisme en la pauta de germinació de les espiguetes, aquestes poden germinar de manera radicular o de manera coleoptilar. Aquest treball es centra en els efectes ambientals, els efectes materns i els efectes de la planta àvia en la germinació de les espiguetes. Es van realitzar dos assaigs de germinació amb espiguetes procedents de llinatges coneguts i diferents inflorescències del 2018. Periòdicament es va fer un seguiment de la pauta de germinació que mostrava cada una d'elles. Els assaigs constataren que hi ha diferències significatives (p<0,05) en la pauta de germinació de les espiguetes segons la pauta de germinació de la planta mare i segons la pauta de germinació de la planta àvia. La freqüència d'espiguetes germinades d'una determinada manera va ser diferent segons el llinatge, però en promig sempre hi ha més espiguetes coleoptilars que radiculars, independentment del llinatge. En quant a les inflorescències l'anàlisi general va mostrar diferències significatives (p<0,05), les espiguetes de les inflorescències més tardanes mostren un percentatge major d'espiguetes coleoptilars.

Lentinula edodes (Berk). Pegler, xiitake o bolet de roure, és un bolet de procedència asiàtica que cada vegada es troba més present en la gastronomia mediterrània, paral·lelament a la internacionalització del menjar japonès. Es tracta d'un bolet sapròfit basidiomicet que és possible cultivar tot l'any a partir del sistema de bosses o blocs sintètics, que utlitzen a la granja Bolet Ben Fet amb materials de procedència ecològica. L'objectiu principal del treball va ser, en un primer terme conèixer la influència de determinats paràmetres relacionats amb el substrat, com són granulometria, pH i composició, en els resultats finals de la collita en fresc de bolets desenvolupats. En la segona part del treball, l'objectiu principal és el de conèixer la significació de paràmetres relacionats amb la fase final de fructificació del fong, tals com la situació en l'espai dels blocs de substrat sobre els que fructifiquen els carpòfors o l'autoclau de procedència, en termes d'eficiència (pes sec relatiu, pes fresc relatiu) i humitat. La situació en l'espai dels blocs de substrat es refereix a la posició, alçada i orientació d'aquests. Les conclusions principals extretes després d'analitzar els resultats obtinguts en els assajos de granulometria, pH i composició són les següents: - Els resultats de pes fresc promig de la collita han estat superiors en les fraccions granulomètriques de menor tamany del gra, respecte les de major tamany. Així com uns valors inferiors de pes fresc de la collita en els substrats amb pH més bàsic. - En el substrat estàndard la incorporació de cafè ha resultat en uns valors de pes fresc promig de la collita major al substrat en el que incorporem un 30 % de cereals. Pel que fa als resultats obtinguts en la segona part, podem concloure que: - La situació en l'espai dels blocs de substrat no representen factors de variació significatius en termes d'eficiència (en fresc o en sec) i humitat. - L'autoclau de procedència presenta diferències significatives en base a pes fresc relatiu i humitat. L'autoclau A ha esterilitzat els blocs de substrat que han resultat ser significativament més productius des del punt de vista estadístic. Un augment de pes fresc degut a la capacitat d'incorporar més humitat als bolets collits.

Els mètodes tradicionals per al control de les males herbes són una eina de vital importància per al sector agrícola. No obstant això, aquests mètodes poden ser perjudicials per al medi ambient i en alguns casos, la seva eficàcia està disminuint. Per aquest motiu es treballa en el disseny de nous productes i mètodes que no presentin aquests problemes. Un dels mètodes més prometedors és l'ús d'hidromulch, una substància líquida que, a l'aplicar-se sobre la superfície a conrear, s'endureix creant una capa sòlida que dificulta el creixement de les males herbes. Encara hi ha moltes incògnites sobre les seves propietats que no permeten predir amb exactitud la seva eficàcia. En aquest treball s'ha dut a terme l'estudi d'algunes d'aquestes propietats, com la relació existent entre la humitat de l'hidromulch i les seves propietats mecàniques. A més, s'ha estudiat l'eficàcia d'aquest producte en el control de les males herbes, concretament dels rizomes de Sorghum halepense, una espècie molt comuna i problemàtica. Els nostres resultats indiquen que no hi ha correlació entre la humitat i les propietats mecàniques de l'hidromulch, si mes no en les nostres condicions experimentals. Hem quantificat l'existència d'una correlació negativa entre el temps d'assecat i les seves propietats mecàniques. Finalment, el control del producte sobre l'índex de brotació de Sorghum halepense ha estat de gairebé el 50% quan s'aplica una quantitat de 15,6kg / m^2.

El objetivo inicial de este estudio ha sido conocer el efecto causado por el hidromulch en la inhibicion de la emergencia de plantulas de seis especies consideradas como malas hierbas (Amaranthus retroflexus, Digitaria sanguinalis, Diplotaxis erucoides, Lactuca serriola, Stellaria media y Sonchus oleraceus). Ademas, tambien se quiere cuantificar la proporcion inhibida y en la medida de lo posible saber cual ha sido la causa de esta inhibicion: la induccion a un estado de latencia o un fracaso en la germinacion anticipada al no poder atravesar la barrera fisica que supone el hidromulch). El hidromulch esta compuesto principalmente por pasta de papel y despues es mezclado con otro material para proporcionarle consistencia. En este trabajo se comparan dos tipos de hidromulch: uno fabricado con paja y el otro con cascaras de arroz. Por otra parte, tambien se usan dos tipos de grosor y dos regimenes de riego para conseguir dos niveles de humedad distintos. De esta forma tambien se podra hacer una prediccion de cual es el hidromulch optimo para el control de malas hierbas. En acorde con la temperatura que se uso en el primer ensayo de control, de las seis especies iniciales dos, D. erucoides i S. media, fueron descartadas del estudio debido a que no superaron el umbral del tanto por ciento de germinacion deseado. Los resultados del experimento han sido favorables y se ha observado una reduccion notable en la emergencia de plantulas, siendo el 15.2 % % en A. retroflexus, 11.4 % en D. sanguinalis, 12.4 % en L. serriola y el 11.6 % en S. oleraceus. Tambien se contabilizaron las semillas que habian germinado, pero no fueron capaces de emerger y por otra parte se hizo el test del tetrazolio a aquellas que quedaron debajo del hidromulch para conocer su viabilidad. A partir pues de estos resultados ha sido posible deducir que el efecto mayoritario causado por el hidromulch ha sido la induccion de las semillas a un estado latente.

Fagopyrum esculenum Moench es una planta que tiene mucho interés para el consumo humano en diferentes ámbitos (culinario, medicinal, paisajístico...). Este trabajo tiene como evaluar el efecto de la composición de los medios de cultivo in vitro en la multiplicación y arraigamiento de esta especie y determinar su contenido en compuestos polifenólicos. Se realizan ensayos de germinación (in vitro y ex vitro) con tal de seleccionar la variedad comercial y las condiciones con la que se harán los ensayos de multiplicación y arraigamiento in vitro. Estos ensayos de desarrollo in vitro se realizan con la variedad de flor blanca. En el ensayo de multiplicación se usa como medio base MS (Murashinge y Skoog, 1962) con diferentes concentraciones de bencilaminopurina (BAP) (0, 5, 10 y 20 µM). En el ensayo de arraigamiento se cultivan los microbrotes obtenidos en el ensayo de multiplicación (identificando el origen) en un medio formulado con el mismo medio base que el usado durante la fase de multiplicación pero con las soluciones de macronutrientes MS diluidas a la mitad adicionado con ácido indolbutírico (IBA) (0 y 5 µM). Se determina el contenido en polifenoles del material vegetal desarrollado en la fase de multiplicación y en la fase de arraigamiento. En general, la concentración de 20 µM de BAP favorece la formación de hojas totales, la tasa de multiplicación total y la aparición de callos pero en cambio provoca microbrotes más pequeños y hojas anómalas. En todos los tratamientos de arraigamiento se han obtenido microbrotes arraigados, pero los porcentajes de arraigamiento han sido bajos. Se ha podido observar que 5 µM de IBA genera raíces más gordas que las formadas por los microbrotes desarrollados en el medio control. Se detecta presencia de rutina y quercetina en la mayoría de las muestras analizadas, salvo los microbrotes obtenidos con 20 µM de BAP, en los que solo se ha cuantificado rutina.

Digitaria sanguinalis es considerada una de las peores malas hierbas que existen por las grandes pérdidas económicas que provoca en los cultivos. Ustilago syntherismae es un hongo formador de carbón que infecta dicha mala hierba, con la capacidad de sustituir las flores de la planta en soros de carbón. De esta manera el hongo reduce la capacidad reproductiva de la planta. Este estudio pretende enfocarse en el avance del hongo una vez infectada la planta, con el fin de esclarecer algunas dudas de como el hongo interactúa con la planta dentro de ella. Se hizo un experimento para estudiar en profundidad y esclarecer como el micelio de hongo, una vez se ha producido la infección, crece y coloniza los diversos tejidos de la planta. De igual manera se estudia cómo llega a colonizar los ápices vegetativos y reproductivos, y cómo se produce la transformación de las estructuras reproductivas de la planta en estructuras reproductivas del hongo. Se utilizaron espiguillas de dos individuos diferentes y mezcla de soros de esporas, dichas espiguillas fueron infectadas con la mezcla, posteriormente, se autopolinizaron ambas espiguillas. Tras la germinación de dichas espiguillas se obtuvieron la siguiente generación de espiguillas y de soros de ambas plantas. Se infectaron y pusieron a germinar de manera cruzada la nueva generación de espiguillas con la se soros, obteniendo así los cuatro tipos de espiguillas con los que se trabajaron. Esto se realizó con el fin de determinar la importancia y valorar capacidad de infección según individuo. Para ello se observaron los cuatro tipos de espiguillas germinadas según el estadio de crecimiento, su origen tanto de planta como del hongo con el que fue infectada y la combinación de ambos. Dicha infección se llevó a cabo con un proceso de infiltración en vacío para facilitar el contacto in vitro de las espiguillas con las esporas y así inducir artificialmente la interacción entre la planta y el hongo. Las plántulas inoculadas se tiñeron y se observaron en el microscopio óptico para comprobar la existencia del hongo en sus tejidos y seguir su avance en las diferentes fases de crecimiento de la planta. Con este estudio se constatan diferencias significativas (P<0,05) para la resistencia a la infección de U. syntherismae de las plantas de D. sanguinalis, en todos los estadios estudiados. Los porcentajes de infección de cada tipo de espiguilla han sido drásticamente diferente según el estadio. Por lo que respeta a la virulencia de las esporas los resultados muestran diferentes grados de virulencia de los hongos según el estadio. Conforme se estudian, se manifesta que los estadios más avanzados se expresan diferencias más significativas (P<0,05) con respecto a la virulencia.

El trigo sarraceno (Fagopyrum esculentum Moench) es una planta cultivada de gran interés agronómico y alimentario gracias a los múltiples usos del cultivo y al alto valor nutritivo de las semillas, muy beneficiosas para la salud humana. En el presente trabajo se ha estudiado el grado de adaptabilidad de esta planta en zonas de Cataluña con unas condiciones climáticas muy diferentes de las que habitualmente se cultiva. Para llevarlo a cabo, se caracterizó el cultivo desde un punto de vista fenológico. El experimento se realizó en cuatro localidades catalanas: Castelldefels, El Prat de Llobregat, Mosqueroles y Vila-robau. Se utilizaron cinco materiales vegetales de distinta procedencia: de Argentina, de Batet de la Serra, de Cal Pauet (Espunyoles), de Vic y del Corte Inglés (origen chino). En los ensayos de Castelldefels y El Prat de Llobregat se sembraron las semillas de Batet, Vic y el Corte Inglés. En Mosqueroles, además de las semillas anteriores, se plantaron las originarias de argentina. En Vila-robau, se sembraron los materiales vegetales de Batet y Cal Pauet. Los tres primeros experimentos se hicieron en secano, el último en regadío. Con los datos obtenidos, se analizaron las diferencias en el crecimiento de los materiales dentro de una misma parcela y entre estas. También se evaluó si el riego influía o no en el desarrollo del cultivo. Los resultados mostraron que la duración del ciclo productivo del trigo sarraceno, igual que la consecución de los diferentes estadios fenológicos, difería según el origen de la semilla. Entre los materiales vegetales de un mismo ensayo, solo se encontraron diferencias estadísticamente significativas en Vila-robau, concretamente en los estadios de plena floración e inicio de la maduración de los frutos. En cuanto a los materiales sembrados en más de una parcela, se observaron diferencias estadísticamente significativas en los estadios de tercera hoja, inicio de floración y en la muerte de la planta de las semillas de Vic. De las semillas de Batet se apreciaron diferencias estadísticamente significativas entre los ensayos de regadío y secano. Estas fueron en los primeros estadios de desarrollo, entre cotiledón y primera hoja, y en los estadios finales de maduración. Entre plena floración y los primeros frutos maduros, se dieron diferencias estadísticamente significativas entre las tres localidades.

Resumen El objetivo del presente trabajo fue el poder identificar la flora existente en la finca Los Reguerones, campo contiguo a la Hípica Can Feliu, situado en el municipio de Viladecans (Baix Llobregat - Cataluña). Mediante convenio con el Ayuntamiento de Viladecans, se acuerda el pastoreo de 30 ha que se encuentran incluidas en la zona ZEPA del Delta del Llobregat. El establecimiento ecuestre cuenta con aproximadamente 40 animales, disponibles para pastorear de forma sistematizada. Para lo cual se dividió el terreno en diferentes sub-parcelas. Los espacios naturales del delta del Llobregat son una red de espacios protegidos (Natura2000) que pertenecen a los municipios del Prat de Llobregat, Viladecans, Gavá y Sant Boi de Llobregat. Una vez determinados los taxones de las especies vegetales que se encuentran en dichas parcelas de pastoreo, se procedió a realizar un estudio para definir sus aprovechamientos en la dieta de los herbívoros (equinos). Proponiendo la posibilidad de acentuar implantación de estas especies vegetales que se adapten al medio natural y de utilidad forrajera. Una mezcla básica de plantas para un prado destinado a caballos contendrá: o Raigrases perennes (Lolium perenne) 50% o Festuca roja rastrera (Festuca rubra) 25% o Cola de perro crestada (Cynosurus cristatus) 5-10% o Grama de prado (Poa pratensis) 5-10 % o Trébol blanco silvestre (Trifolium repens) 1-2% Los taxones determinados fueron corroborados por estudios realizados en la misma finca. También se realizó un herbario fotográfico de estas especies. Con los resultados obtenidos se puede asegurar una dieta medianamente equilibrada para los caballos.

Palabras clave: Recubrimiento verde, Greenpix, GIMP 2.8, Procesado, Píxeles, Cámara Digital. Programas como Greenpix o GIMP 2.8 nos facilitan el análisis a la hora de saber el % de recubrimiento verde. Son programas que se basan en el cómputo de píxeles de colores. Greenpix es un programa en proceso, mientras que GIMP 2.8 es un software libre completo a disposición de todo el mundo. Con este trabajo hemos hecho una prueba de procesamiento con los dos programas, analizando una cubierta vegetal situada en una parcela en Torre Marimon (Caldes de Montbui). Con resoluciones, efectos y cámaras diferentes hemos probado la fidelidad de estos programas a la hora de dar un % de recubrimiento verde. Las correlaciones y regresiones obtenidas como resultados, nos indican, que siendo los coeficientes superiores a 0.9, que la diferencia entre programas y resoluciones es mínima. Los manuales nos indican que la cámara tiene que estar, en la secuencia de fotografías en las mismas condiciones de posición, resolución, altura etc. Cabe mencionar, que la toma de fotografías en una parcela de leñosas dificulta la plena exposición del sol en la cubierta vegetal. Las copas de los árboles proyectan sombras en el suelo. Este hecho ha provocado que realizásemos una pequeña prueba de este hecho en una zona ajardinada de la ESAB. Los resultados del trabajo evidencian que las valoraciones realizadas con Greenpix y GIMP 2.8 a partir de fotografías son estimaciones del recubrimiento verde aunque no corresponden a valores reales del mismo.

El objetivo de este Trabajo Final de Grado ha sido conocer la flora apícola presente en la Finca Parera, un viñedo situado en el municipio de Sant Llorenç d'Hortons (Alt Penedès, Catalunya). Las prospecciones de la flora melífera de la finca se hicieron en el período de junio a octubre de 2014, recorriendo los nueve recintos en que se dividió la finca. En estos recorridos se recogieron ejemplares de especies vegetales de las que se desconocía el taxón. Se diferenciaron las que se recolectaban de los márgenes de las que se recogían en el interior de los recintos. Las especies seleccionadas (ciento veintiuna) se determinaron en el laboratorio y se clasificaron según si tenían interés apícola o no. Una vez determinadas, se confeccionó un herbario con ochenta y dos de estas especies. Las imágenes escaneadas del herbario se presentan como un anexo de este trabajo. Los resultados obtenidos muestran que el 55% del total de especies determinadas tienen interés apícola, siendo la familia botánica Compositae la que está presente con un mayor número de especies vegetales, y es en los márgenes de los recintos que confinan con espacios naturales o seminaturales donde hay una mayor diversidad de especies. En el interior de los recintos predominan las herbáceas anuales sobre las otras formas vitales estudiadas. Las imágenes y las tablas del capítulo 4 presentan una información detallada de las especies determinadas: familias, número de especies, interés apícola, diversidad de especies por recintos y por forma vital, número de especies en floración a lo largo del año, recintos susceptibles de revegetación, especies escogidas para la revegetación... Llevar a cabo un proceso de restauración ecológica activa con especies apícolas en determinados espacios de la finca, en forma de isleta o costa, proporcionaría un mayor número de floraciones, y aportaría una alimentación variada a las diferentes especies de abejas durante el año, además de mejorar la biodiversidad y los servicios ecosistémicos propios de los paisajes agrícolas. Los resultados obtenidos permiten considerar factible la instalación de un asentamiento apícola en la finca para su explotación. Palabras clave: polinización, abejas, herbario, revegetación, diversidad vegetal, servicios ecosistémicos, especies apícolas.

En este trabajo se estudió si existía diferencia entre el tiempo de germinación entre las semillas de Digitaria sanguinalis y las esporas Ustilago syntherismae para que, conociendo el decalaje de tiempo entre ellas se pudiese diseñar un experimento que permitiese ver la hifas infectivas del hongo penetrando en los tejidos de la planta. Se realizaron dos experimentos iniciales con los que concluimos que primero era necesaria la siembra de las esporas del carbón y pasadas 24 horas hacer la siembra de las semillas de la gramínea. Una vez establecido el decalaje de tiempo se plantearon diferentes experimentos: Los dos primeros experimentos, basados en el método de Ingold (1983), consistían en hacer una siembra en placas de Petri con agar malta 0,2%, sobre el que se inoculaban teliósporas del hongo y encima del agar se sembraban las semillas de la planta. En uno de los experimentos se añadía sobre las cariópsides una cobertura de agar malta diluido inoculado con esporas. El tercer experimento consistía en poner en contacto las esporas y las semillas utilizando un método de infiltración al vacio. Estas se sembraban sobre papel de filtro amarillo humedecido con solución nutritiva y esporas. Se realizaron dos repeticiones con resultados parecidos. Las plántulas se transparentaban y se teñían para poder hacer las observaciones al microscopio. De los experimentos con agar malta 0,2% se vio que la densidad de esporas y la proximidad de éstas a las semillas no era suficiente para facilitar la infección y no se puedo ver ninguna hifa infectiva entrando, ni dentro de las plantas. De los experimentos con papel de filtro amarillo no se pudo ver hifas infectivas penetrando hacia el interior, pero si se vieron hifas dentro de la planta.

El pastoreo extensivo del Pla de la Calma, en el Parque Natural del Montseny, ha sido una actividad tradicional, básica para la economía rural y modeladora del paisaje. Los cambios de la estructura económica del último medio siglo han causado el despoblamiento y el abandono de las prácticas ganaderas, con el consecuente efecto sobre la distribución de las comunidades vegetales existentes. La evolución de los antiguos herbazales hacia formaciones arbustivas y leñosas ha provocado la homogeneización del paisaje, la disminución de la diversidad, y la pérdida de superficie de prados y pastos necesarios para permitir una actividad agropecuaria viable. El objetivo de este estudio ha sido el de evaluar el uso de las quemas prescritas en la recuperación de los pastos. En el estudio se han comparado dos técnicas de tratamiento de la vegetación: la aplicación del fuego y los trabajos de tipo mecánico. Posteriormente a la aplicación del fuego y el desbroce se estudió la composición florística, la producción de biomasa, la composición química y el valor nutritivo de la hierba. También se ha estudiado el efecto del aprovechamiento directo por el ganado sobre las parcelas tratadas. Los resultados obtenidos indican que la aplicación del fuego de baja intensidad es una herramienta válida para recuperar antiguos pastos abandonados, y a la vez permite el mantenimiento del paisaje y la prevención de los incendios forestales. La quema prescrita permite obtener más ventajas sobre el desbroce, y además constituye una técnica de costes económicos inferiores.

S'ha estudiat l'evolució de la coberta herbàcia d'un cultiu de cirerers per a fusta d'una parcel·la de la finca Torre Marimon (Caldes de Montbui) en el període abril-juny 2012 i s'han comparat diverses variables d'aquesta coberta (recobriment, biomassa, etc.), en funció de dos factors (sistema de reg -2 nivells, “reg” i “no reg”- i localització dins la parcel·la –3 nivells, “bloc 1”, “bloc 2” i “bloc 3”-). La coberta herbàcia estudiada presenta una composició florística que va evolucionant ràpidament amb el temps i hi són representades 15 famílies. D'aquestes, 3 famílies (Compostes, Gramínies i Fabàcies) representen més d'un 50% del total (el 58% dels tàxons pertanyen a aquestes 3 famílies). La riquesa d'espècies és elevada (43 tàxons) i predominen els tàxons amb forma vital “teròfits” (87%), de fulla ampla (84%) i amb pol·linització entomòfila (76%). Les espècies més abundants, que dominen la comunitat, són una minoria (4 espècies arriben a representar el 20% de la biomassa total en algun dels dies de mostratge). Les característiques de la coberta pel que fa a recobriment i biomassa varien molt en funció de la localització dins de la parcel·la. Manca identificar quins factors determinen en major mesura aquesta heterogeneïtat, tot i que es tracta molt probablement de característiques edàfiques. El recobriment ha oscil·lat entre un mínim del 15% i un màxim del 95%. Pel que fa a l'evolució de la biomassa aèria (g de pes sec/m2) al llarg del temps, ha variat entre un màxim de 105.7 g/m2 el 3/05/2012 i un mínim de 69.5 g/m2 el 30/05/2012, antenint-se generalment entre 75 i 80 g/m2. L'índex de diversitat de Shannon de la comunitat ha oscil·lat entre un valor mínim de 2,23 el 13/06/2012 i un màxim de 3,07 el 24/04/2012. Pel que fa a les variables analitzades estadísticament, l'anàlisi de la variància i la separació de mitjanes indiquen que: - el factor bloc (lligat al tipus de sòl) és significatiu per les variables “recobriment”, “número d'espècies”, “biomassa”, “biomassa de les espècies amb biomassa superior al 20%”, “biomassa de les espècies amb biomassa superior al 10%”, “biomassa de les espècies amb biomassa superior al 5%” i “biomassa espècies de fulla ampla”. En totes aquestes variables, el test Tukey detecta diferències significatives entre la mitjana del bloc 3 i la mitjana dels altres blocs. - el factor “reg” (lligat al sistema de reg) és significatiu per gran part de les variables relacionades amb biomassa (total, d'espècies amb biomassa superior al 20%, al 10% i al 5%). En dues d'aquestes variables (biomassa d'espècies amb biomassa superior al 20% i al 10%), el test Tukey detecta diferències significatives entre la mitjana a la zona amb reg i la mitjana a la zona sense reg. - el factor interacció reg-bloc és significatiu per a la variable “número d'espècies”.

Aquest és un treball on mitjançant l'observació, pretén identificar la comunitat de males herbes presents en un cultiu de blat i un de gira-sol. Les parcel·les es troben situades al camp experimental d'Agròpolis (ESAB-UPC), al terme municipal de Viladecans (Baix Llobregat). Es tracta d'un camp que durant un temps que desconeixem va restar abandonat. L' estudi pretén identificar la comunitat arvense específica de la zona. S'han observat en el conjunt del camp 35 espècies de males herbes, que pertanyen a 20 famílies botàniques diferents. S'han observat representants de les quatre formes vitals de Raunkjaer (teròfites, camèfites, hemicriptòfites i geòfites). Les espècies més freqüents han sigut Lotus corniculatus, Convolvulus arvensis, Chenopodium album, Aster squamatus, Anagallis arvensis, Polygonum aviculare, Xanthium spinosum, per ordre d'importància. Les espècies teròfites no arriben a representar el 50% de la comunitat arvense. No hem observat males herbes a les parcel·les de gira-sol de la part baixa del camp, en gran part degut a una meteorologia anòmala durant els mesos de Gener a Abril, on el camp va estar inundat durant un període de temps. La riquesa específica en el conjunt de les parcel·les de blat és de 34 espècies per 14 espècies en les parcel·les del cultiu Gira-sol (part alta). Les espècies de males herbes amb més biomassa total han estat Chenopodium album, Aster squamatus, Convolvulus arvensis, Lotus corniculatus, Polygonum aviculare i Xanthium spinosum. No han estat detectats efectes de competència, entre males herbes i els cultius. Aquest treball, en certa manera, té una continuïtat amb el treball de l'alumne Ricard Sabà (Sabà, 2009), sobre l'estudi del banc de llavors del sòl, realitzat a les mateixes parcel·les que les nostres. Les seves dades seran orientatives i mai seran definitòries de la nostre experiència ja que molt probablement no hem sondejat exactament els mateixos punts.

Estudis previs duts a terme a Agròpolis van posar de manifest tot un seguit de problemàtiques, localitzades a diferents zones de la finca, que tenien afectació sobre el rendiment i desenvolupament de diferents cultius. Diferents anàlisis del sòl van desembocar en la hipòtesi de que el problema estava relacionat amb la fertilitat física del sòl. Aquest treball parteix del concepte de Non-Limiting Water Range desenvolupat per Letey que relaciona la humitat (punt de marciment permanent i capacitat de camp), la impedància mecànica (capacitat de les arrels per desenvolupar-se en funció de la compactació) i la porositat lliure d'aigua del sòl (estat d'aireació de les arrels) per tal de determinar els dies favorables per a un determinat cultiu. Tots aquests factors van ser mesurats a camp de manera periòdica durant tot un cicle de cultiu, diferenciant dues zones de la finca que presentaven grans diferències en el desenvolupament d'aquests. Seguidament es van comparar i avaluar, paràmetre a paràmetre, per tal de determinar si presentaven diferències significatives entre les parcel·les i observar els moments en que, cada factor, era favorable o no per el cultiu en cadascuna d'elles. Els resultats obtinguts permeten determinar quines són algunes de les possibles causes que afecten al desenvolupament dels cultius dins la finca d'Agròpolis i, per tant, el sentit que haurien de prendre accions futures per tal frenar aquestes problemàtiques.

S'ha estudiat la capacitat de germinació dels propàguls de quatre espècies (Cenchrus incertus, Tribulus terrestris, Pancratium maritimum i Xanthium strumarium), un cop se'ls ha sotmès a diferents situacions: cap tractament previ, un cop de calor amb aigua bullint i una immersió en àcid sulfúric (aquest darrer només en el cas de C. incertus). Les condicions de fotoperíode han estat 12 h llum/12 h fosc, i 24 h foscor, i la temperatura ha estat constant (25 ºC). Les llavors han estat sembrades en sorra o placa de Petri. També s'ha estudiat la capacitat de germinació de les espiguetes de Digitaria sanguinalis en funció de la profunditat d'enterrament sota unes condicions ambientals determinades (20-30 ºC i 12 h llum/12 h foscor). Els resultats més destacables han estat els següents: - Tribulus terrestris L. Les llavors de T. terrestris es mantenen latents en un 100 % després de sotmetre's a les condicions de germinació i tractaments esmentats. - Cenchrus incertus L. El tractament de cop de calor en C. incertus manté les llavors latents en un 100 %. El tractament d'àcid sulfúric permet percentatges de germinació al voltant del 25 %, per sota dels lots no tractats, en els quals el percentatge mitjà de germinació volta el 36,37 %. - Pancratium maritimum L. El tractament de cop de calor manté el 100 % de les llavors latents. En condicions de laboratori poden mostrar una germinació mitjana superior al 86%. - Xanthium strumarium L. El tractament de cop de calor provoca un retard i una disminució del percentatge de germinació respecte les llavors no tractades. En les condicions de l'assaig s'han obtingut percentatges del 93 % d'unitats de dispersió eclosionades, amb un 48,81 % de germinacions, en aquelles llavors que no han patit cap tractament. - Digitaria sanguinalis (L.) Scop. Digitaria sanguinalis és capaç de germinar enterrada en profunditats de 0 a 10 cm, però només és capaç d'emergir quan la llavor es troba enterrada entre 0 i 2 cm.